Visca les modalitats del català!

by

Estimat director:

D’ençà que vaig escoltar les declaracions de la nova directora general de la televisió de les Illes Balears (IB3) dient que l’essencial d’aquesta televisió serà el bilingüisme i la defensa de les nostres famosíssimes “modalitats” ja dorm tranquil. Com una marmota. I ja veus que jo escric “dorm” i no “dormo” (o “dorme”, com dirien els valencians) perquè possiblement si escrivís una d’aquestes modalitats tu no m’entendries, i seria fatal. Que n’és de trist, amic director, tenir una llengua tan carregada de modalitats!

Fa uns dies, vaig anar a la presentació d’un llibre d’una escriptora menorquina a l’Ateneu. En va fer la presentació el batlle de Ferreries, i ho va fer en un llenguatge molt polit i ordenat, però aquell accent seu inconfusible no em va permetre entendre res ¿Què devia dir aquell home del llibre que presentava? En sortir de l’acte, em van adreçar unes paraules Emili de Balanzó i Isidre Solà, i ho feren en la seva perfecta modalitat barcelonina. Un nou desastre, amic director, no els vaig poder entendre de cap manera. I aleshores vaig pensar: Oh, quina tronya, això de les modalitats! Sí, estimat director, aquestes modalitats ens desconcerten, ens destaroten, ens impossibiliten d’entendre’ns els uns als altres. Aquestes modalitats són un fracàs. I a la vista d’això vaig quedar ben convençut que necessitàvem una tele que vetllés per nosaltres, per les nostres modalitats: la mallorquina, la menorquina, la eivissenca i —¿per què no?— la sineuera, l’alaiorenca, la manacorina i també la ciutadellenca. Vam-ell-ara la ciutadellenca! Evidentment! De tota manera, jo crec que el més eficaç per a defensar les nostres modalitats seria que l’IB3 ho programés tot en castellà i subtitulés els textos en les (com a mínim) cent vint-i-dues modalitats (i faig curt!) que parlem del català a les nostres Illes.

I el que —vade retro!— mai no hauria de fer l’IB3, és programar pel·lícules doblades per la catalana de TV3. No, això mai! Imagina’t quin desastre, estimat director! En aquest cas, els protagonistes dirien, per exemple, “Mireu de no destorbar-nos, nens!” i noltros, que normalment per dir el mateix diem “Mirau de no destorbar-nós, fiets (o al·lots) (o nins)” no entendríem res. En canvi, si aquests mateixos films els programessin en espanyol, aleshores els actors dirien “Niños, procurad no estorbar!”, i això tots ho entendríem des del primer moment.

Moltes vegades hi penso, amic director: Mira que en tenen de sort, els castellans, amb l’espanyol, aquesta llengua que no en té cap ni una, de modalitat! I és que tothom parla l’espanyol com n’Urdaci i la Leti, a la televisió. ¿Que uns han nascut a Extremadura i els altres a Valladolid? Doncs cap diferència. ¿Que han nascut a Mèxic o a Buenos Aires? Doncs res de res.

Mira, l’altre dia, vaig veure una pel·lícula antiga d’en Cantinflas a la televisió, “El doctorsito” li deien (perquè tant a Madrid com a Mèxic diuen —i escriuen— “El doctorsito” ¿o no?) I en aquesta pel·lícula, quan un pacient picava a la porta de la consulta d’en Cantinflas i li demanava “¿Da usted su permiso, doctorsito?” , ell li responia: “Sí,compadre, puede udté compenetrar”. I jo ho vaig trobar del tot normal, això de “puede udté compenetrar”, perquè és segur que ho diu així tothom en castellà, tant a Maó com a la Patagònia, i fins i tot (suposo) en el poble on va néixer la senyora Maria Umbert, aquesta professional independent que el senyor Jaume Matas ha elegit per dirigir l’IB3.

També a Sevilla, l’altra dia de pagès, vaig demanar un te a un cambrer molt amable, i ell, sense pensar-s’ho, em va dir: “¿Heshoconleosheoheshosinleshe, zeñó? I fixa’t quin desastre, a més d’entendre “zeñó” i no “señor”, em va semblar també que la “ch” sevillana de “leche” no sonava com la “txe” sinó com la “xeix”. Però és segur que anava errat i que no ho havia sentit bé, i per això mateix vaig anar tot d’una a veure l’otorrino, el qual —innocent— em va dir que no tenia res a l’oïda, i vaig sortir convençut que aquell metge era un mac. Perquè… ¿a sant de què podia haver sentit bé aquell heshoconlesheoheshosinleshe, zeñó si l’espanyol no en té, de modalitats? A més: ¿És que no vivim tots a Espanya, estimat director? ¿És que no som tots espanyols? Doncs si és així, ¿a sant de què l’espanyol ha de tenir modalitats?! I no em vulguis fer creure el contrari, amic director, perquè la prova de tot el que dic és molt clara: a Extremadura ningú no dobla les pel·lícules filmades a Salamanca, ni tampoc a Madrid es doblen les pel·lícules filmades —no ja a Espanya!— sinó a Xile i a Mèxic, a Hondures i fins i tot a El Salvador. I això vol dir, inculte —i separatista— director meu, que en espanyol no n’hi ha, de modalitats. A més, basta veure una sèrie d’aquestes tan bones, filmades a Veneçuela, on tot passa dins una lluent i brillant saleta d’estar, per a convèncer-nos immediatament que en espanyol no n’hi ha cap ni una, de modalitat.

¿I què hem de sentir davant aquesta realitat indiscutible? Doncs una enveja terrible dels qui parlen espanyol, una enveja terrible dels qui tenen com a pròpia aquesta magnífica llengua que, tot i que la parlen quatre-cents milions de persones, no té modalitats. Cap modalitat! Una llengua que tots parlen com la Leti i n’Urdaci a la televisió, encara que la Leti ja no hi parli, a la televisió, i a n’Urdaci li quedin només dos telediaris, com sol dir-se vulgarment.

De tota manera, i posats a donar idees a la senyora Maria Umbert, li copiaré ara el text d’una ordre que el Ministre de la Governació va enviar, l’any 1939, al Delegat del Govern a Menorca. El text és un crit en defensa de la puresa del llenguatge, que ella podria emprar (i adaptar) per a fer-lo servir de model a l’hora de sortir en defensa de les nostres estimadíssimes modalitats. Diu: “Estimando muy adecuada a los actuales momentos de la España Nacional la propuesta del Gobernador Civil de Barcelona, que la Real Academia Española acogió con expresivo beneplácito, de desterrar de los rótulos de hoteles, cafés y demás establecimientos públicos los extranjerismos (llegiu ara “catalanismos”) innecesarios, este Ministerio encarga a V.E. que secunde aquel propósito a fin de lograr en todo el ámbito nacional que sean sustituidos con palabras castizas (aquí heu de llegir “de nuestra propia modalidad”) todos los vocablos exóticos que pretenden introducirse en el uso corriente de nuestro rico idioma, tales como “menú”, que tiene su equivalencia exacta en la “minuta”; “brasserie” que debe traducirse por “cervecería”; “water-closet” que se sustituirá por “retrete”; “hall” por “recibidor”; y en cuanto a “grill room” que no tiene en el castellano una locución castiza, podría traducirse por “parrilla”, con probabilidades de que este vocablo logre con su difusión la aceptación y el favor del uso, en cuyo caso la Real Academia Española lo sancionará en la próxima edición.”

Això, amic director, això. I visca les modalitats!


%d bloggers like this: