Hi ha textos que, tot i haver estat escrits per a una comunitat determinada, transcendeixen els seus destinataris i adquireixen un valor universal. És el cas de la carta pastoral que el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, ha adreçat als cristians de Terra Santa. Escrita enmig de la tragèdia que viu aquella regió, conté una reflexió profunda sobre el món contemporani, la degradació de les relacions humanes i la necessitat de recuperar els fonaments morals de la convivència.
Pizzaballa no pretén fer una anàlisi política ni oferir solucions diplomàtiques al conflicte entre israelians i palestins. La seva preocupació és més profunda: es pregunta com podem continuar vivint humanament en una societat dominada per la violència, la desconfiança i la por. I, encara que les seves respostes parteixin de la fe cristiana, moltes de les qüestions que planteja afecten qualsevol persona que cregui en la dignitat humana.
El primer advertiment és especialment inquietant. El cardenal considera que la tragèdia de Terra Santa no és simplement un conflicte local, sinó el símptoma d’una transformació de l’ordre mundial. Durant dècades, les societats occidentals han defensat, almenys formalment, un sistema internacional fonamentat en el dret, els tractats i les institucions multilaterals. Avui, aquest sistema mostra una extraordinària feblesa. La força militar torna a presentar-se com l’instrument decisiu per resoldre els conflictes, mentre que les grans potències actuen sovint més guiades pels seus interessos estratègics que no per la justícia.
La conseqüència és terrible: la guerra deixa de considerar-se un fracàs de la política i comença a acceptar-se com un instrument normal de les relacions internacionals. Els civils, que haurien de ser protegits, es converteixen en peces d’una estratègia militar. Pizzaballa adverteix, a més, dels nous interrogants morals que planteja la intel·ligència artificial aplicada a la guerra: què succeeix quan un algoritme participa en la decisió sobre qui ha de viure i qui ha de morir?
Tanmateix, la degradació més profunda no es produeix únicament en les institucions, sinó en les consciències. La violència destrueix ciutats, però també destrueix els vincles que fan possible la vida en societat. El dolor acumulat genera ressentiment; el ressentiment alimenta l’odi, i l’odi acaba deshumanitzant l’adversari. Quan l’altre és percebut exclusivament com un enemic, qualsevol agressió pot arribar a semblar justificada.
El cardenal introdueix aquí una distinció moral important. Reconèixer el sofriment de totes les víctimes no significa equiparar totes les responsabilitats. No és el mateix exercir el poder que patir-lo, ni ocupar que ser ocupat. La reconciliació no es pot construir ignorant aquestes diferències, perquè la pau necessita la justícia i la veritat.
Un altre dels fenòmens que denuncia és la fragmentació progressiva de les societats. Cada vegada vivim més tancats en comunitats de persones que pensen com nosaltres, comparteixen les nostres pors i confirmen les nostres conviccions. Les xarxes socials accentuen aquest procés mitjançant algoritmes que reforcen els prejudicis i dificulten el contacte amb opinions diferents. Acabem definint la nostra identitat no tant per allò que som com per allò que rebutgem.
Així desapareix la possibilitat d’un «nosaltres» que inclogui tothom. I aquesta és, probablement, una de les observacions més pertinents de la carta: una societat no pot subsistir indefinidament si els seus membres només saben reconèixer-se en identitats contraposades.
Pizzaballa també reflexiona sobre el desgast de les paraules. Conceptes com diàleg, convivència, justícia, drets humans o bé comú han estat repetits tantes vegades, sense conseqüències visibles, que moltes persones han deixat de creure-hi. Però renunciar-hi significaria acceptar que la violència és l’únic llenguatge possible. Per això sosté que, quan les paraules perden credibilitat, cal recuperar-ne el significat mitjançant els actes.
La segona part de la carta utilitza una imatge bíblica carregada de significat: Jerusalem com una ciutat amb les portes sempre obertes. Per al cardenal, aquesta ciutat representa un ideal de convivència en què la pluralitat de pobles, religions i cultures no constitueix una amenaça, sinó una riquesa. La identitat pròpia no exigeix necessàriament l’exclusió de l’altre. Ben al contrari, una identitat madura hauria de permetre reconèixer-lo i acollir-lo.
Aquesta reflexió condueix a una altra qüestió fonamental: la relació entre la memòria històrica i la violència. Els pobles necessiten recordar el passat, especialment les injustícies que han sofert. Però la memòria pot esdevenir destructiva quan es transforma en una narració tancada que nega el sofriment dels altres. Pizzaballa parla aleshores de «memòria tòxica»: aquella que, en lloc d’ajudar a comprendre la història, perpetua el ressentiment i impedeix imaginar un futur diferent.
La solució no consisteix a oblidar ni a tergiversar els fets, sinó a revisar honestament les interpretacions que els converteixen en instruments d’enfrontament. Aquí atribueix una responsabilitat especial a les escoles, les universitats, els centres culturals i els mitjans de comunicació.
És precisament en l’educació i en les institucions dedicades a tenir cura de les persones on el cardenal identifica els fonaments d’una esperança possible. Les escoles haurien de ser laboratoris de convivència, llocs on els infants aprenguin a respectar les diferències i a resoldre els desacords sense odi. Els hospitals i les organitzacions socials ofereixen ja un exemple d’aquesta actitud: metges, infermers i voluntaris que atenen persones sense preguntar-los quina religió professen o a quin poble pertanyen.
El mateix principi inspira la seva defensa dels ancians, la dignitat dels quals no depèn de la productivitat, i dels joves, que necessiten oportunitats reals per construir el futur. Una societat humana es reconeix, sobretot, en la manera com tracta els més vulnerables.
Finalment, Pizzaballa reivindica el perdó i la confiança. No ignora que, després de tanta violència, aquestes paraules poden semblar ingènues. Però insisteix que perdonar no significa oblidar ni justificar el mal, sinó impedir que el passat condemni indefinidament les generacions futures. I confiar no equival a negar la realitat, sinó a rebutjar que l’escepticisme i la desesperança acabin paralitzant qualsevol iniciativa.
La carta del patriarca de Jerusalem és, en definitiva, una invitació a resistir la cultura de l’odi. No ofereix receptes fàcils ni promet solucions immediates. Ens recorda, simplement, que cap societat no pot construir un futur digne sobre la deshumanització de l’adversari, la manipulació de la memòria o l’exaltació de la força.
Des de Jerusalem, una ciutat que concentra algunes de les ferides més profundes de la humanitat, Pizzaballa defensa una convicció que hauria de poder ser compartida per creients i no creients: la convivència no és una ingenuïtat, sinó una necessitat; i la pau no començarà a ser possible mentre no siguem capaços de reconèixer en l’altre, fins i tot en aquell que considerem adversari, un ésser humà.
——–
«Van tornar a Jerusalem amb gran alegria». Card. Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem. [Font: Documents d’Església, n. 1178, agost-setembre de 2026]
