Encara que de manera indirecta, diumenge passat, en parlar dels problemes i les virtuts del “referèndum” com a eina de participació política em vaig referir a la democràcia grega de l’època de Pèricles. Hi he de tornar avui perquè val la pena de reflexionar-hi una mica quan estem en un intens, convuls i -diguem-ho clarament- de vegades bastant penós procés electoral, on les desqualificacions i les expressions fora de to són l’ordre del dia.
A l’antiga Grècia, el poeta Soló (638-558 aC), és qui, per primer cop, introdueix una nova matèria a la poètica: davant l’esforç èpic dels herois antics, ell exalça l’esforç quotidià dels homes per tractar de viure en harmonia; davant les alegries i les penes íntimes, ell enalteix l’intens desig d’igualtat i de prosperitat comunes. De fet, el tema de la seva poesia va ser decididament la salvació de la ciutat. Però el vertader descobriment del poeta va ser d’entreveure una nova via per tractar d’evitar la guerra civil: fer créixer la participació de tots en la gestió comuna.
Soló, en definitiva, endegà un sistema perquè els rics no poguessin abusar dels pobres, féu desvincular el poder de la riquesa i vinculà la sobirania a l’individu; féu corregir la desigualtat econòmica avançant vers la igualtat política; i intentà, sobre tot, que la llibertat deixés d’estar supeditada a la possessió de recursos econòmics.
La història de la democràcia atenenca no és sinó la història del pas progressiu del poder a mans dels ciutadans. Soló, doncs, més tard Clístenes (566-493 aC ) i Efialtes (mort el 456 aC ), i finalment Pèricles (495-429 aC ) ja al segle V aC, foren les baules més brillants de la llarga cadena per la qual el poder va anar descendint no sense dificultats des dels “elegits pels déus” fina als ciutadans, tot configurant el que entenem per democràcia. No deixa de ser, doncs, curiós que avui, 26 segles més tard, a les nostres democràcies tan avançades com deficients, moltes de les decisions reals es prenguin cada cop més i més lluny de la ciutadania.
Si un alguna cosa pot expressar gràficament la divergència entre l’antiga democràcia atenenca i l’actual, aquesta és la percepció que tenim d’una certa oposició entre “Ells” (els qui governen) i “Noltros” (els qui els elegim). Els ciutadà antic -estic parlant d’Atenes- mai no entendria aquesta dicotomia. Fins i tot sentint-se defraudat per la política de la ciutat, se’n sentiria part. Només entendria un “Noltros”. No un “Ells”. Avui, en canvi, els ciutadans ens veiem sovint enfrontats a “Ells”, a la política d’ “Ells”. I a la vista del que està passant, podríem potser afirmar que, més d’un cop, la democràcia actual utilitza el sistema del vot i el prestigiós nom de l’antiga per legitimar els interessos d’una oligarquia encoberta. I davant d’aquesta gran impostura, la manca de participació ciutadana, el cultiu silenciós de la desafecció política, les intricades estructures de representació, la mecànica dels partits, els interessos que es defensen, el poder dels grups de pressió, les flagrants desigualats de fet i, sobre tot, el gran solc que hem obert entre “Ells” i “Noltros”, basten per afirmar que les nostres modernes democràcies no són, com es diu, una versió realista i adaptada a les necessitats del present de l’antiga democràcia atenenca. No, en molts casos, són mes aviat la seva negació.
La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.
Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu va ser la raó de ser d’un corrent filosòfic que, a finals del segle XVIII, intentà rescatar de l’oblit les antigues idees gregues sobre l’essència política de l’home i sobre la sobirania que emana de la societat en el seu conjunt. I va ser aquesta actitud defensora de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, que va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, amb el temps, val a dir que s’han acollit idees poc afins i de vegades contràries als seus principis. La darrera, la d’aquest partit que es diu liberal i conservador alhora.
Tanmateix seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. Com tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.
Crec, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. Haurem de reivindicar ser més participatius, no un zero a l’esquerra entre eleccions.
Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Encara més: aquest, i cap altre, és el repte del nostre temps. Perquè les nostres democràcies necessiten urgentment canvis estructurals profunds, ja que els problemes que ens afecten demanen solucions polítiques –no només tècniques-, i aquestes solucions i aquests canvis –que més d’un cop exigeixen canvis legislatius- mai no vindran propiciats des del vèrtex, perquè són contraris als interessos dels poderosos. I una cosa més: si volem lluitar seriosament contra els populismes demagògics que han sortit darrerament arreu del món occidental, no ho hem de fer restringint el paper dels ciutadans en l’exercici de la democràcia, sinó cercant respostes polítiques als problemes reals i evitant l’adopció de solucions fàcils per a problemes complexos. Aquest és el repte a què ens enfrontem, del qual només ens separa una voluntat decidida de dur-lo a terme. I això perquè només comprometent-nos i reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.
Josep Maria Quintana 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.