I encara més sobre el dopatge
El meu interlocutor d’ahir continua enviant-me més informació sobre el debat obert darrerament en matèria de dopatge. Em diu:
“Hola!
Veig que has tret allò meu sobre el dopatge. Aquí tens un altre article tret d’una revista sobre ciència i cultura que defensa el mateix que Sala i Martin:
Però les coses clares, jo trobo el dopatge horrorós, i també trobo horrorós que la gent prengui drogues per anar de festa. Ara bé, què aporta de positiu i de negatiu la prohibició? No estic dient que s’hagi de legalitzar tot, però és necessària una reflexió sobre l’impacte que té aquesta i també la que podria tenir la legalització del dopatge. Què és pitjor per la salut dels atletes? Un dopatge il·legal i clandestí o un dopatge controlat per metges en hospitals normals i a la llum del dia?
Com tot, aquest tema és altament complex i no té una solució adequada… Però el que m’empipa, és comprovar que s’ha arribat a la situació actual sense reflexionar-hi gaire. I a més em fa gràcia sentir parlar de l’ètica de l’esport als corruptes del COI.
De l’article que cito, em sembla molt interessant l’afirmació següent: “Un partit típic de Futbol Americà regularment posa els jugadors en situacions més perilloses i causa més morts o paràlisis que l’ús dels esteroides”
Per no parlar de les conseqüències que té tancar gent de 15 anys en centres d’alt rendiment… etc. etc. etc….”
La polèmica, doncs, continua oberta.
Novetat: Llegiu la nova novel·la de Josep Maria Quintana, "Les revolucions perdudes": Una autocrítica de la generació que va descobrir el seu compromís polític entorn del Maig del 68
