Hi ha guerres que destrueixen ciutats, i guerres que desmunten èpoques. Si fem cas de la conversa mantinguda a Radio War Nerd per Mark Ames, John Dolan i Ben Aris, fundador i editor de BNE IntelliNews, el passat 20 de març, la guerra entre els Estats Units, Israel i l’Iran no és només una escalada militar més al Pròxim Orient: és la possible detonació d’una crisi sistèmica que pot accelerar la fi d’un ordre mundial sencer.
El nucli de la seva tesi és tan contundent com inquietant: Occident continua pensant la guerra amb categories velles —portaavions, superioritat aèria, míssils cars, domini tecnològic heretat— mentre els seus adversaris ja combaten en un altre terreny, amb una altra lògica i amb una altra relació entre cost i efecte. El problema, segons Aris, no és només que Washington pugui perdre una guerra concreta. El problema és que pot perdre-la mentre encara es creu invencible.
Aquesta ceguesa és, de fet, el veritable tema de fons. Segons els participants del programa, Trump estaria repetint a l’Iran errors semblants als que Putin va cometre a Ucraïna: suposar una capitulació ràpida, menystenir la resistència del contrari i ignorar la capacitat de l’enemic per explotar vulnerabilitats asimètriques. Però hi ha una diferència essencial: l’Iran no és Ucraïna. L’Iran té petroli, té capacitat de represàlia regional i, sobretot, té la clau d’un coll d’ampolla energètic global: l’estret d’Ormuz.
Això canvia tot el tauler. Si a Ucraïna la guerra va alterar mercats, aquí podria fer-los implosionar. La conversa insisteix que el gran risc no és només l’augment del cru, sinó la destrucció d’infraestructures gasistes, refineries, exportacions de fertilitzants, heli i alumini. La idea és simple i devastadora: no estem davant una interrupció temporal de subministraments, sinó davant la possible destrucció de la capacitat productiva mateixa. I quan això passa, no hi ha “retorn a la normalitat” en dues setmanes. Hi ha anys de reconstrucció, preus disparats i cadenes globals fracturades.
L’exemple del gas natural liquat de Qatar és especialment eloqüent en la lectura d’Aris. Si una part significativa de la seva capacitat queda fora de servei, no només puja el preu de l’energia: s’encareix tot allò que en depèn. Els fertilitzants, per exemple, entren en crisi ara, però el cop sobre els aliments arriba mesos després, quan les collites són pitjors. Aquest és un dels punts més lúcids de la conversa: les crisis no esclaten només en el moment de la bomba; es propaguen lentament, com un virus, per la cadena de subministrament. Primer falten productes frescos als supermercats. Després pugen els fertilitzants. Després baixa la producció agrícola. Després arriben les factures i la recessió. La guerra moderna també és això: una onada de xoc ajornada.
Hi ha un altre aspecte igualment revelador: la desproporció entre el cost dels sistemes occidentals i el cost de les eines que els desafien. Els participants del podcast a què faig referència remarquen que els míssils interceptors Patriot són caríssims, escassos i lents de produir, mentre que drons i altres vectors de baix cost poden saturar fàcilment aquestes defenses. És la guerra de l’erosió: obligar l’adversari a gastar milions per aturar amenaces molt més barates. Si això és cert, Occident no només està mal preparat; està estructuralment atrapat en una manera de guerrejar econòmicament ruïnosa.
I aquí és on l’anàlisi adquireix una dimensió encara més incòmoda. Per a Ames, Dolan i Aris, el problema no és exclusivament militar: és civilitzatori. La decadència no s’expressa només en la pèrdua de capacitat industrial o en l’endarreriment tecnològic respecte de la Xina. S’expressa en la qualitat del lideratge. A la conversa hi plana una idea dura però coherent: mentre Rússia, la Xina o fins i tot l’Iran actuen amb objectius estratègics clars, a Occident mana una barreja d’arrogància, propaganda, càlcul a curt termini i incompetència. És una acusació severa, i cal llegir-la com el que és —una lectura política i ideològica molt marcada—, però no per això deixa de tocar una fibra sensible.
També Europa hi surt malparada. No com a contrapès sensat als excessos nord-americans, sinó com a continent esgotat, dividit, energèticament vulnerable i políticament mediocre. La guerra, en lloc de reforçar la cohesió occidental, exhibeixles seves fissures: divergències sobre sancions, fatiga econòmica, debilitat fiscal i incapacitat d’articular una estratègia pròpia. En aquest sentit, el retrat que fa Aris és gairebé terminal: Europa apareix com un espai que encara parla com una potència, però que ja no pot actuar com a tal.
Tanmateix, el punt més suggeridor de tota la conversa és potser aquest: l’ordre internacional ja no s’organitza en blocs compactes com els de la Guerra Freda, sinó en xarxes d’interès flexible. Segons Aris, els BRICS+ (Brasil, Rússia, Índia i Xina i Sud-Àfrica), l’ASEAN (l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic) o altres espais de cooperació expressen una diplomàcia nova, menys ideològica i més pragmàtica. No cal estimar-se per coincidir contra una mateixa pressió. No cal compartir valors per compartir interessos. I això deixa Occident descol·locat, perquè continua pensant en aliances morals mentre la resta del món es mou en lògiques de conveniència.
Potser aquesta és la conclusió més rellevant del document: el que està en crisi no és només l’hegemonia nord-americana, sinó el relat que la sostenia. La idea que el poder occidental és sinònim de racionalitat, eficiència i superioritat tècnica s’afebleix quan cada nova guerra revela improvisació, dependència i miopia. Els imperis no cauen només perquè altres els derrotin; cauen quan deixen d’entendre el món que pretenen governar.
I això és exactament el que aquest episodi de Radio War Nerd suggereix, amb un to apocalíptic però no exempt de lucidesa: que l’imperi no s’està enfonsant de sobte. S’està encenent per dins.
Josep Maria Quintana 