La mort de l’aiatol·là Ali Khamenei en els primers bombardejos dels Estats Units i d’Israel contra l’Iran ha obert una nova fase de la guerra i, possiblement, una nova etapa de la política mundial. Perquè el conflicte s’ha desencadenat sobre una societat complexa, amb una estructura política, religiosa i nacional que difícilment encaixa en les categories simplificades amb què sovint s’analitza des de fora.
La successió al capdavant del règim n’és un bon exemple. L’Assemblea d’Experts ha designat Mojtaba Khamenei, fill de l’anterior líder suprem, en una decisió que només s’entén amb el suport decisiu de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, el veritable pilar militar i polític del sistema. I això perquè, en moments de crisi, els règims tendeixen a reforçar els sectors més cohesionats i disciplinats. I avui, a l’Iran, aquesta estructura és la que té més capacitat per organitzar la resistència.
I’Iran —no ho oblidem— és un estat amb institucions sòlides, una tradició nacional molt profunda i una identitat històrica compartida que travessa divisions polítiques i generacionals. I si bé és cert que les pressions externes poden debilitar el règim, també poden reforçar el sentiment nacional i consolidar els sectors més durs del poder. El nomenament de Mojtaba Khamenei respon, en bona part, a aquesta lògica de tancament davant una amenaça exterior percebuda com existencial.
Mentrestant, la guerra avança en un escenari cada vegada més dramàtic. Els bombardejos han colpejat infraestructures estratègiques de Teheran, inclosos dipòsits de petroli que han provocat grans incendis. Però el precedent de les últimes dècades obliga a una prudència estratègica evident.
La guerra de l’Iraq continua sent un advertiment contundent. La caiguda de Saddam Hussein el 2003 no va portar estabilitat ni democratització, sinó un llarg període de desordre regional: desgovern, expansió del terrorisme jihadista, radicalització de les faccions islàmiques i un enorme patiment per a la població civil. Les conseqüències d’aquella intervenció es van estendre molt més enllà de les fronteres iraquianes. El conflicte sirià, en part alimentat pel caos regional posterior, va provocar centenars de milers de morts i milions de desplaçats.
A tot això cal afegir-hi el cost econòmic colossal de les guerres modernes. Cada míssil d’alta tecnologia pot costar milions de dòlars, i la factura final d’una guerra contra un país de la dimensió i complexitat de l’Iran (90 milions d’habitants) podria ser enorme, no només en termes humans sinó també financers.
Però el conflicte no és només regional. Les seves conseqüències són immediatament globals. I la Xina és probablement un dels actors més perjudicats per l’escalada. Durant anys, Pequín ha construït una estratègia d’influència a l’Orient Mitjà basada en la cooperació econòmica i energètica, i l’Iran hi ocupa una posició central, tant pel seu petroli com pels projectes vinculats a la Nova Ruta de la Seda. Una guerra prolongada podria desestabilitzar els mercats energètics i posar en risc inversions estratègiques clau per al model de creixement xinès.
En realitat, la guerra reflecteix una transformació profunda del sistema internacional. El món que emergeix ja no és el d’un ordre relativament estable basat en regles compartides, sinó el d’una competició permanent entre potències que es manifesta a través de crisis regionals cada vegada més explosives.
Algunes declaracions recents ho expressen amb una franquesa inquietant. Segons Peter Hegseth (l’home que comanda els exèrcits de l’era Trump), la guerra es planteja “en els nostres termes”, sense restriccions polítiques ni operatives, sense projectes de construcció nacional ni retòriques democratitzadores. L’objectiu, simplement, és guanyar. I aquesta formulació suggereix que el conflicte no busca tant un canvi de règim com una guerra de destrucció impulsada pels Estats Units i Israel.
Davant d’aquesta estratègia, la resposta iraniana apunta cap a una guerra de desgast: mantenir el règim dempeus, intensificar els atacs amb míssils balístics i drons contra països del golf Pèrsic i pressionar el comerç mundial bloquejant i amenaçant l’estret d’Ormuz, una de les principals vies de trànsit energètic del planeta.
En aquest context, la posició europea ha generat també un debat profund. Ursula von der Leyen ha adoptat un dels posicionaments més durs contra Teheran, afirmant que “no s’ha de plorar pel règim iranià” i defensant un nou realisme geopolític en un món dominat per líders forts com Donald Trump, Xi Jinping o Vladímir Putin. Tot i afirmar que Europa continuarà defensant un sistema internacional basat en normes, ha admès que ja no es pot confiar en aquest ordre com a única garantia de seguretat.
Sortosament, aquest discurs ha provocat discrepàncies dins la mateixa Unió Europea que ha hboligat Von der Leyen a rectificar. El president del Consell Europeu, António Costa, ha recordat que els iranians han de poder decidir el seu futur i que “la llibertat i els drets humans no es poden aconseguir amb bombes”. Segons Costa, només el dret internacional, la protecció dels civils i la seguretat nuclear poden oferir una sortida legítima al conflicte.
Tot i així, el debat revela una preocupació de fons: el risc que Europa acabi adoptant la mateixa lògica de força que caracteritza altres grans potències.
Si això passés, la Unió Europea abandonaria el seu principal actiu polític: la defensa del dret internacional, del multilateralisme i de la Carta de les Nacions Unides. I en un moment en què el sistema global sembla desplaçar-se cap a la llei del més fort, renunciar a aquests principis podria contribuir encara més al desordre mundial.
La història recent de l’Orient Mitjà mostra fins a quin punt les intervencions militars poden desencadenar dinàmiques que ningú havia previst. L’Iraq, Síria o Líbia en són exemples clars. L’Iran, amb la seva dimensió territorial, el seu pes demogràfic i la seva complexitat política, podria generar conseqüències encara més profundes, que la intel·ligència nord-americana ha posat damunt la taula, a pesar de Trump.
Per tot això, la pregunta que plana sobre aquest conflicte continua oberta: fins a quin punt aquesta guerra transformarà realment l’Iran? El sotmetrà o acabarà reforçant el mateix sistema que pretén afeblir? La resposta, com tantes vegades en la història de l’Orient Mitjà, podria ser molt diferent de la que avui imaginen els qui han decidit iniciar-la.
Josep Maria Quintana 