Les declaracions recents de María Guardiola, presidenta de la Junta d’Extremadura, no deixen marge al dubte. El Partit Popular ha decidit normalitzar, sense complexos, el seu maridatge amb Vox. Quan afirma que “el feminisme que defenc és el feminisme que defensa Vox” o que no té cap línia roja per pactar amb el tercer partit del país, està fent molt més que assegurar una investidura: està consolidant un bloc ideològic que assumeix la polarització com a eina i com a projecte. Alberto Núñez Feijóo ho ha reforçat en la mateixa direcció, deixant clar que, més enllà de Bildu, no hi ha vetos per als acords amb Vox. La dreta espanyola, doncs, ha optat per la coherència interna encara que això accentuï la tensió política.
Aquest gir té conseqüències profundes. La primera és l’enduriment del debat públic. La segona, més rellevant electoralment, és la clarificació de blocs: PP i Vox es presenten com una alternativa compacta, sense fissures visibles, disposada a governar conjuntament allà on la suma ho permeti. La polarització, és cert, no és bona per a la qualitat democràtica; redueix els espais intermedis i empetiteix els consensos. Però també és una realitat que, quan un bloc es concentra i l’altre es fragmenta, el resultat acostuma a ser desequilibrat.
I aquí és on apareix el desconcert de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Hi ha un axioma que es repeteix des de la Transició: quan el PSOE és fort, l’esquerra alternativa s’encongeix; quan el PSOE flaqueja, aquesta esquerra creix. Va passar 2015-2016, quan el desgast socialista va permetre a Podemos i IU sumar 71 escons. Però des que aquesta esquerra alternativa participa en governs amb el PSOE, la contradicció és evident: com captar el vot crític amb el socialisme mentre se’n comparteixen responsabilitats?
La fórmula de “il·lusió” i “unitat” ha estat el motor electoral d’aquest espai. Il·lusió per mobilitzar; unitat per evitar que els vots es perdin en un sistema electoral que penalitza la fragmentació. Quan hi ha hagut lideratges carismàtics —Pablo Iglesias primer, Yolanda Díaz després— i una candidatura conjunta, els resultats han estat dignes. Quan la unitat s’ha esquerdat o la il·lusió s’ha esvaït, el retrocés ha estat implacable.
Avui, amb unes perspectives electorals adverses i amb un bloc de dretes cohesionat, l’esquerra alternativa viu un moment de dispersió preocupant. Les enquestes no conviden a l’optimisme, i la proposta de Gabriel Rufián d’una confederació d’esquerres més enllà del PSOE, sense el suport clar ni del seu partit ni de la resta de formacions, sembla més un gest mediàtic que una operació amb recorregut real. Sense unitat efectiva —llistes conjuntes, estratègia compartida i lideratge assumit— la crida a la coordinació queda en retòrica.
Tanmateix, més enllà de les grans xifres estatals, hi ha realitats territorials que exigeixen una lectura específica. Menorca n’és un exemple paradigmàtic. En el cas del Senat, on l’escó es decideix per majoria, la divisió de l’esquerra pot tenir conseqüències definitives —ja n’ha tingut a les darreres convocatòries—. No es tracta només de sumar sigles; es tracta d’entendre que el sistema electoral no perdona la fragmentació. Quan diverses candidatures progressistes competeixen entre elles, el vot es dispersa i pot acabar regalant l’escó a la dreta encara que el conjunt de l’electorat progressista sigui majoritari.
Per això, en un escenari de polarització creixent, és imprescindible que l’esquerra posi seny. No és una qüestió d’afinitats personals ni de disputes orgàniques; és una qüestió d’eficàcia política. A Menorca, això podria traduir-se en una candidatura independent al Senat, amb prestigi social i capacitat de generar consens, que compti amb el vistiplau del PSOE i el suport explícit de MÉS i de la resta de forces progressistes. Una candidatura que no sigui percebuda com a patrimoni exclusiu de cap partit, sinó com una aposta transversal per defensar interessos comuns.
Aquesta amplitud de mires no és fàcil. Requereix renúncies, generositat i una lectura freda del moment polític. Però l’alternativa és pitjor: la multiplicació de candidatures que, per sota d’un determinat percentatge, no es tradueixen en representació efectiva. El balafiament de vots no és només una expressió tècnica; és una realitat que pot decantar majories.
La dreta ha decidit que la seva prioritat és governar, encara que això impliqui abraçar sense matisos un soci incòmode per a una part del seu electorat tradicional, amb tot el seu bagatge ideològic de caire negacionista, que rebutja les polítiques verdes, tanca la porta als més desvalguts, sobretot si són emigrants, i bandeja la llengua pròpia maldant per esquarterar-la. I davant aquest panorama compacte, l’esquerra corre el risc de quedar atrapada en debats identitaris i en batalles internes mentre el tauler es redefineix davant seu. Si el PP i Vox consoliden el seu bloc, com estam veient, la resposta no pot ser la dispersió ni la improvisació.
No es tracta d’imitar la polarització ni d’assumir-ne el to agre, sinó d’entendre les regles del joc. En un sistema parlamentari amb circumscripcions provincials i amb un Senat de majoria directa, la unitat estratègica és una condició gairebé imprescindible per competir amb garanties. Sense il·lusió i sense unitat, l’esquerra alternativa difícilment revertirà la tendència descendent. Però sense una mínima coordinació amb el PSOE en territoris clau, pot fins i tot facilitar majories que diu voler evitar. I davant d’aquest fet, l’esquerra només té dues opcions: resignar-se a la fragmentació o practicar una intel·ligència col·lectiva que li permeti maximitzar la seva representació.
Josep Maria Quintana 