Hi ha moments en què la política internacional deixa de ser un escenari de decisions estratègiques i es converteix en un decorat. Un decorat útil per tapar misèries domèstiques, silencis incòmodes i ombres que amenacen d’engolir un lideratge. L’atac nord-americà contra suposats campaments de l’Estat Islàmic a Nigèria, autoritzat per Donald Trump la nit de Nadal, fa tota la pudor d’una operació d’aquest tipus: soroll de míssils per esborrar el murmuri persistent dels papers d’Epstein.
Trump no és aliè a l’ús de l’espectacle com a eina de govern. Ho ha fet sempre, des de la política migratòria fins a les guerres comercials, passant per la seva comunicació constant i incendiària a les xarxes socials. Però aquest cop el context és especialment revelador. En els darrers dies, han reaparegut informacions comprometedores sobre la seva relació amb Jeffrey Epstein, l’empresari mort a la presó i convertit en símbol d’una xarxa de corrupció sexual que esquitxa poderosos d’arreu del món. Trump, que durant anys va freqüentar Epstein i va presumir de la seva amistat, torna a veure com el seu nom plana sobre un afer que encara pot créixer i fer molt de mal.
En aquest clima, la decisió de llançar una dotzena de míssils Tomahawk contra territori nigerià no pot llegir-se només en clau antiterrorista. És evident que la violència jihadista al nord de Nigèria és real. També que hi ha comunitats cristianes que pateixen persecucions i massacres. Però precisament per això, l’ús instrumental d’aquest patiment resulta obscè. Quan Trump parla de “terroristes morts” com a felicitació nadalenca, quan promet que “seran molts més” si continuen els atacs contra cristians, no està defensant drets humans ni protegint minories religioses: està convertint la mort en eslògan.
La coincidència temporal és massa perfecta per ser casual. Mentre periodistes i analistes tornen a remenar els vincles de Trump amb Epstein, el president necessita un relat alternatiu, èpic, moralment còmode per al seu electorat. I el troba en una vella fórmula: Occident contra el terrorisme, cristians contra bàrbars, míssils com a prova de lideratge. El missatge és simple i eficaç: mentre alguns parlen de festes, avions privats i adolescents explotades, ell “actua” i “defensa els innocents”.
Però aquesta narrativa s’esquerda tan bon punt s’hi aplica una mínima mirada crítica. En primer lloc, perquè ningú no ha explicat amb claredat quina estratègia global hi ha darrere l’atac. No hi ha pla conegut de cooperació a llarg termini amb Nigèria, ni un debat al Congrés nord-americà, ni garanties de què aquests bombardejos no alimentaran encara més el caos i la radicalització a la regió. És l’acció puntual, espectacular, pensada per titulars i vídeos nocturns, no per resoldre conflictes complexos.
En segon lloc, perquè el llenguatge utilitzat pel mateix Trump deshumanitza deliberadament les víctimes. Parlar de “terroristes morts” com si fossin una xifra desitjable, deslligada de qualsevol context legal o moral, és una manera de legitimar l’assassinat preventiu i d’anul·lar qualsevol pregunta incòmoda. Qui eren exactament aquestes persones? Quines proves hi havia? Quines conseqüències tindrà l’atac per a la població civil? El president no respon, perquè no vol que preguntem.
I aquí és on la connexió amb els papers d’Epstein es fa més clara. Trump necessita un escenari on ell sigui l’acusador, no l’acusat; el justicier, no el sospitós; el defensor dels valors cristians, no l’antic amic d’un traficant sexual. Necessita invertir els rols. Quan felicita el Nadal “incloent-hi els canalles que adoraven Epstein”, no està marcant distàncies: està intentant reescriure la història, presentar-se com algú aliè, fins i tot enemic, d’un món del qual va formar part.
El problema és que les bombes no esborren les fotografies, ni els testimonis, ni les connexions documentades. Tampoc no responen les preguntes pendents sobre què sabia Trump, quan ho sabia i què va fer —o no va fer— al respecte. L’estrèpit militar pot saturar les portades durant uns dies, però no anul·la la gravetat del que pot sortir a la llum si els arxius d’Epstein continuen parlant.
Hi ha, a més, una dimensió profundament cínica en l’ús del cristianisme com a coartada. Nadal, per a milions de creients, és un temps de pau, de compassió, de record de les víctimes. Convertir-lo en l’escenari simbòlic d’un atac militar, justificat amb frases que celebren la mort, és una perversió del missatge que es diu defensar. Però Trump sap que per a una part del seu electorat, la identitat religiosa funciona més com a bandera política que com a exigència moral.
Al final, la pregunta no és si cal combatre el terrorisme —la resposta és evident—, sinó com i per què es fa. I aquí la resposta fa nosa. Tot indica que l’atac a Nigèria és menys una política de seguretat coherent que una maniobra de distracció, un intent desesperat de canviar el focus abans que els papers d’Epstein tornin a situar Trump al centre d’un escàndol que no pot controlar amb míssils.
Les cortines de fum, siguin fictícies o ben reals, tenen un límit. Quan el fum s’esvaeix, queden els morts, les preguntes i les responsabilitats. I també queda la sospita, cada cop més fonamentada, que darrere de determinades decisions militars no hi ha ni fe, ni justícia, ni seguretat, sinó por. Por a la veritat que encara ha de sortir.
Josep Maria Quintana 