Hi ha moments en què la història sembla trontollar. No perquè s’esfondri de sobte, sinó perquè s’acumulen fissures que, lentament, erosionen els fonaments de la convivència democràtica. Antoni Puigverd advertia fa pocs dies que s’està configurant un bloc polític dretanitzat, homogeni i unitarista, amb una influència creixent d’alguns sectors judicials. És un advertiment que, en si mateix, transcendeix la política partidista i apunta a una deriva de fons: la pèrdua de l’equilibri institucional i el debilitament del pluralisme. I és aquí on el pensament d’Hannah Arendt, al qual ja em referia en el meu darrer article, esdevé imprescindible, perquè ens recorda que els perills que van fer possible el totalitarisme no pertanyen només al passat: continuen actius com a possibilitats sempre latents dins de les societats modernes.
Arendt insistia que el totalitarisme no és una forma convencional d’autoritarisme, sinó un fenomen radical que aprofita moments de descomposició social, institucional i simbòlica. Els elements que el fan possible —la destrucció de l’espai públic, la propaganda massiva, la pèrdua de categories de pensament, la desconnexió entre individus i la crisi de la política— no són anomalies històriques, sinó fragilitats humanes que poden reactivar-se en escenaris d’inseguretat i polarització. Quan Puigverd adverteix que una part del país està “asfaltant el camí” d’aquest nou bloc recentralitzador, ens està dient que la política s’ha convertit en una batalla reactiva, emocional, incapaç d’articular un projecte compartit. És, de fet, un símptoma arendtià: quan s’erosiona l’espai públic de paraula i deliberació, el terreny queda obert al pensament únic.
L’actual moment polític presenta alguns d’aquests elements. La polarització sistèmica ha imposat una lògica binària que substitueix el raonament per l’etiqueta; la credibilitat de les institucions pateix un desgast notable; i l’acció política, en lloc de ser un espai d’iniciativa i responsabilitat col·lectiva, s’ha convertit massa sovint en un teatre on la propaganda pesa més que la veritat. Les xarxes socials amplifiquen discursos que premiem per la seva contundència més que no per la seva complexitat. I mentre tot això passa, els problemes estructurals —desigualtat, precarització, desertització demogràfica, crisi climàtica— queden relegats a un segon pla.
Si assumim, com fa Arendt, que la democràcia només es manté viva quan les persones participen d’un espai comú de paraula i acció, llavors el futur del nostre país no depèn tant d’encertar l’engranatge institucional perfecte, sinó de reconstruir aquesta esfera compartida. El contrari del totalitarisme no és un règim més fort o més eficient, sinó la pràctica activa de la pluralitat i de la llibertat. Pluralitat vol dir reconèixer que l’altre és necessari; que cap comunitat pot ser completa sense la diferència; que les identitats —nacionals, culturals, socials— no s’anul·len pel simple fet de coexistir. La llibertat, en el sentit arendtià, no és absència de restriccions, sinó la capacitat de començar alguna cosa nova. És la força del “nou inici”.
A partir d’aquestes idees, es poden plantejar algunes línies de futur.
La primera és rehumanitzar la política. Això implica desactivar la lògica del “nosaltres contra ells” i recuperar espais on el desacord no sigui un problema, sinó una condició de la democràcia. A Espanya li cal una cultura política en què l’adversari sigui un interlocutor, no un enemic. Sense aquesta premissa, qualsevol reforma —constitucional, territorial o institucional— naixerà viciada.
La segona és reconstruir la confiança democràtica. No es tracta de donar lliçons morals, sinó de garantir que les institucions actuïn de manera transparent, proporcionada i coherent. Quan la justícia entra en el terreny de la política, o quan els partits substitueixen el debat pel càlcul tàctic, la ciutadania perd el sentit del que és comú. La confiança és el prisma a través del qual la llibertat es fa efectiva.
La tercera és recuperar l’espai públic com a lloc de trobada. Calen mitjans de comunicació que informin i no excitin; escoles que formin ciutadans crítics i no només treballadors competitius; barris i places que fomentin la convivència. Arendt recordava que la política neix quan ens reunim i parlem; tot allò que ens dispersa i ens aïlla és, en canvi, un camí cap a la impotència i la manipulació.
Finalment, cal parlar de nous inicis. El país necessita imaginar futurs possibles, no repetir batalles esgotades. Això vol dir apostar per polítiques que generin esperança: un nou pacte territorial que reconegui la pluralitat d’Espanya; una agenda social que combati la desigualtat; una democratització real dels partits; una acció climàtica que inscrigui el país en el segle XXI. Nous inicis vol dir projectes que no parteixin de la por, sinó de la confiança en la capacitat humana d’inventar allò que no existeix.
Hannah Arendt ens adverteix, però també ens allibera: el futur no està escrit. El totalitarisme és una possibilitat, no un destí. La qüestió és si serem capaços de regenerar la política com a espai viu de paraula i acció entre iguals. Si ho fem, el país podrà afrontar amb dignitat i maduresa els perills que l’envolten. Si no, potser, sense adonar-nos-en, acabarem asfaltant camins que no volíem transitar.
Josep Maria Quintana 