Fa cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, i el seu llegat continua sent una de les ferides més profundes i mal cicatritzades de la història contemporània d’Espanya. En un moment en què alguns sectors socials i polítics semblen temptats de reivindicar parcialment l’ “orde”, els “valors” o la “pau” del franquisme, resulta especialment útil recuperar les eines conceptuals de Hannah Arendt per tornar a mirar aquell règim sense nostàlgies ni distorsions. Encara que Franco no instaurés un totalitarisme ple com el de Hitler o Stalin, sí que va construir una dictadura ideològica que, en punts essencials, participava d’aquella mateixa pulsió que Arendt descriu: la voluntat de crear una realitat alternativa governada per un dogma, i la necessitat de sotmetre la societat perquè aquest dogma no pogués ser qüestionat.
Arendt advertia que les ideologies —els “ismes”— esdevenen perilloses quan pretenen oferir una explicació total del món, independent de l’experiència. No importa tant el contingut concret —la raça, la classe, la religió— com la pretensió d’abolir la complexitat i substituir-la per una lògica única i tancada. El franquisme, en aquest sentit, va convertir el nacionalcatolicisme en una cosmovisió totalitzadora: Espanya era concebuda com una unitat essencial, immutable i providencial; qualsevol dissidència era interpretada no com una opinió legítima, sinó com una amenaça metafísica. L’anticomunisme, l’anticatalanisme, l’antieuropeisme inicial o l’obsessió per la conspiració “judeomaçònica” no eren simples prejudicis: eren peces d’un relat global que pretenia explicar-ho tot i legitimar-ho tot.
A diferència dels règims totalitaris, el franquisme no va aspirar a transformar la realitat de dalt a baix a través d’una mobilització massiva. La seva ambició era més modesta però no menys corrosiva impedint que la societat pogués desenvolupar una autonomia moral i política. Arendt assenyala que, per tal que la ideologia arribi a imposar-se, cal desconnectar les persones de l’experiència immediata, fer-les viure en un món explicat per endavant. El franquisme ho va aconseguir mitjançant el control ferri de l’educació, els mitjans de comunicació i la cultura. Generacions senceres van créixer en un univers en què la Guerra Civil havia estat un “alzamiento nacional”, en què Espanya “había sido salvada”, i en què la submissió a l’autoritat era presentada com a condició natural de la vida col·lectiva.
Per això, quan avui escoltem discursos que relativitzen la repressió o que parlen del franquisme com d’una època d’ordre i prosperitat, no només assistim a un problema de memòria històrica, sinó a un símptoma més profund: la pervivència d’un mecanisme ideològic que encara aspira a fabricar una veritat alternativa. Arendt subratllava que els règims totalitaris no es limiten a mentir; busquen anul·lar la distinció mateixa entre veritat i falsedat. I així és com operen avui alguns relats revisionistes: barregen dades certes amb invencions evidents, dilueixen la línia que separa el fet del desig i intenten transformar la història en un instrument polític.
El franquisme, efectivament, no va arribar als nivells de dominació total que descriu Arendt en la seva obra sobre el totalitarisme. No hi va haver camps d’extermini, ni un projecte global d’engolir el món exterior, ni una organització total de la societat. Però sí que hi va haver una repressió sistemàtica, una voluntat d’anul·lar qualsevol espai d’autonomia i una construcció persistent d’una realitat oficial impermeable als fets. Durant dècades, la veritat sobre els afusellats, els desapareguts, els exiliats o els empresonats per motius polítics va quedar enterrada sota un discurs monolític. Les víctimes eren culpabilitzades; els botxins, presentats com a salvadors. La realitat era un obstacle que calia anul·lar —just allò que Arendt identifica com una condició essencial de les dinàmiques totalitàries.
Aquesta substitució de la realitat per un relat és, de fet, el punt que més ens interpel·la avui. Quan un règim aconsegueix, a base de repetir un dogma, que la població ja no pugui distingir entre creure i no creure —com descriu Arendt—, s’ha assolit una forma de dominació perillosament eficient. I és legítim preguntar-se fins a quin punt la cultura política espanyola arrossega encara aquesta herència. La dificultat per construir consensos amplis, l’ús de la por i de l’enemic interior en el discurs polític, la persistència de mites fundacionals no qüestionats i la reacció virulenta davant qualsevol intent d’ampliar drets o reconèixer pluralitats territorials són signes que aquella ideologia, si bé derrotada institucionalment, continua viva simbòlicament.
Recordar Arendt, i fer-ho en el cinquantenari de la mort de Franco, implica assumir que la llibertat política no es manté sola. Requereix una relació madura amb la veritat i amb la realitat: amb els fets, per incòmodes que siguin. Requereix acceptar que el món és complex, que la diversitat no és una amenaça, que la història no és un relat únic. Arendt ens adverteix que quan una societat deixa d’exigir aquesta complexitat —quan es refugia en cosmovisions tranquil·litzadores o en simplificacions ideològiques— obre la porta a formes de dominació que, sense necessitat de ser totalitàries, poden arribar a ser profundament destructives.
Cinquanta anys després, la qüestió no és només com recordem el franquisme, sinó quina relació mantenim amb la veritat. Si assumim que la realitat pot ser fabricada al gust del poder, si cedim davant la temptació d’un ordre senzill i fals, si confonem la memòria amb la propaganda, no només traiem importància a les víctimes del passat: també afeblim la nostra capacitat de defensar la democràcia en el present.
Assumir el llegat d’Arendt vol dir tornar a ancorar la política en l’experiència compartida, en els fets verificables, en la pluralitat humana real. I això passa per una memòria històrica rigorosa, per un rebuig frontal de qualsevol intent de blanquejar dictadures i per la convicció que la veritat, encara que no sigui còmoda, és l’únic antídot contra aquells “ismes” que, encara avui, aspiren a explicar-ho tot i, en fer-ho, a dominar-nos.
Josep Maria Quintana 