La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), publicada el 6 de novembre, ha tingut un fort impacte jurídic i polític. Per primera vegada, el tribunal d’Estrasburg s’ha pronunciat sobre una de les peces del complex entramat judicial del Procés, concloent que l’Estat espanyol no va vulnerar els drets fonamentals dels dirigents independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez durant la seva presó preventiva.
La decisió, adoptada per unanimitat, valida les actuacions dels tribunals espanyols i desmunta, almenys parcialment, l’argument que els presos polítics van ser víctimes d’una persecució ideològica. Tot i això, el TEDH encara ha de pronunciar-se sobre qüestions més rellevants —com les condemnes per sedició i malversació—, de manera que el debat judicial europeu sobre el Procés continua obert.
Què diu exactament el TEDH
El recurs davant d’Estrasburg impugnava la presó preventiva decretada pel Tribunal Suprem entre 2017 i 2019 i les restriccions que se’n derivaven: la impossibilitat d’exercir el mandat parlamentari o de presentar-se a la investidura, en el cas de Turull.
El TEDH rebutja totes les al·legacions i conclou que no hi va haver vulneració de drets. Els seus arguments principals són quatre:
1. La presó preventiva no va ser arbitrària, ja que els tribunals espanyols la van justificar pels riscos de reiteració delictiva, fugida o destrucció de proves.
2. Les restriccions polítiques van ser legítimes i temporals, basades en la situació processal i no en la ideologia.
3. Els demandants van disposar de vies de recurs efectives, inclòs el Tribunal Constitucional.
4. No hi ha proves de discriminació ideològica.
En resum, Estrasburg considera que l’actuació del Tribunal Suprem es va mantenir dins del marge de discrecionalitat que la Convenció Europea permet als estats en casos complexos.
La sentència utilitza un to extremadament mesurat, sense valoracions polítiques, i se centra en la proporcionalitat i la motivació judicial. Per al TEDH, el fet que les mesures fossin revisades periòdicament i fonamentades en raons objectives acredita la seva legitimitat. No qüestiona, per tant, el marc d’actuació del Tribunal Suprem, sinó que el valida com a compatible amb els estàndards europeus de garanties processals.
Ara bé, això no implica que el TEDH consideri exemplar la gestió judicial del Procés, sinó que entén que no hi ha base jurídica suficient per declarar-hi vulneracions de drets fonamentals. El missatge és clar: no tot el que és políticament controvertit comporta una violació de drets humans.
El contrast amb el dictamen de l’ONU del 2022
La resolució d’Estrasburg contrasta amb el dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, de juliol de 2022, que va considerar que Espanya havia vulnerat els drets polítics de Junqueras, Turull, Romeva i Sànchez.
Segons aquell organisme, la suspensió automàtica dels diputats acordada pel jutge Llarena va ser desproporcionada; la presó preventiva no va estar prou justificada i va tenir un efecte dissuasiu sobre la participació política. També hi va detectar un component polític i va instar l’Estat a adoptar mesures reparadores.
Les diferències entre ambdós pronunciaments són d’enfocament i d’abast: mentre el Comitè de l’ONU posa l’accent en la protecció del pluralisme i de les minories, el TEDH se centra en la correcció formal de les garanties processals. Però no oblidem un fet bàsic a tenir en compte: el dictamen de l’ONU no és vinculant, mentre que la sentència del TEDH sí que ho és i pot ser executada pel Consell d’Europa.
Reaccions i lectura política
La resposta institucional ha estat immediata. El Govern espanyol i el Tribunal Suprem han celebrat la decisió com una ratificació de la independència judicial i de l’Estat de dret. Diversos ministres han remarcat que Estrasburg confirma que no hi va haver presos polítics, sinó polítics jutjats per delictes greus.
Per contra, les forces independentistes i els advocats de la defensa han qualificat la resolució de revés polític però parcial, subratllant que és només una de les moltes causes pendents.
Un debat encara obert
Hem, per tant, de concloure que si bé el TEDH ha establert que la presó preventiva de líders polítics pot ser compatible amb la Convenció Europea si està degudament motivada i no té finalitat punitiva o ideològica, la seva decisió no tanca el debat sobre el Procés, sinó que el trasllada a una segona fase: la revisió de les condemnes per sedició i malversació i dels drets polítics i civils derivats del judici del 2019.
En definitiva, la sentència actual no posa punt final al capítol judicial del Procés, però en marca un nou punt d’inflexió. És una resolució més favorable a l’Estat espanyol que als seus adversaris polítics, però estem encara lluny de cloure definitivament el debat sobre els límits entre la justícia, la política i els drets fonamentals a Europa.
Josep Maria Quintana 