Durant les darreres dècades, la política europea ha viscut una transformació profunda que ha posat en qüestió els equilibris tradicionals entre dreta i esquerra. El creixement dels moviments populistes, tant de dreta com d’esquerra, és un dels símptomes més clars d’aquesta mutació. Lluny de ser un fenomen passatger, el populisme s’ha convertit en un reflex de les fractures socials i polítiques generades pel neoliberalisme i per la crisi de representació de la democràcia liberal.
L’origen del que podríem anomenar “moment populista” es troba en la descomposició de l’hegemonia neoliberal instaurada a l’Europa occidental a partir dels anys vuitanta. Aquell projecte, que va substituir el vell estat del benestar keynesià, va impulsar la desregulació dels mercats, la privatització dels serveis públics i la reducció del paper de l’Estat a la protecció de la propietat privada i del lliure comerç. Durant anys, aquest model semblava inqüestionable: combinava creixement econòmic, estabilitat política i un cert consens social.
Tot va començar a trontollar amb la crisi financera del 2008. Els rescats bancaris i les polítiques d’austeritat van fer visible la fragilitat d’aquell sistema i van fer pagar el cost de la crisi a les classes mitjanes i populars. Les desigualtats es van accentuar, la precarietat es va estendre i la confiança en les institucions va caure en picat. Molts ciutadans van començar a percebre que les seves veus ja no comptaven, que les decisions clau es prenien lluny del control democràtic, en despatxos d’organismes internacionals o en els mercats financers.
Aquest és el brou de cultiu del populisme contemporani. Quan el sistema polític perd la capacitat d’integrar les demandes socials i de garantir la representació, s’obre un buit que altres actors poden omplir. En aquest context, el “poble” reapareix com a subjecte polític. Tant a la dreta com a l’esquerra, el discurs populista neix de la idea que hi ha una majoria desatesa —“la gent corrent”— enfront d’unes elits polítiques, econòmiques o mediàtiques que han monopolitzat el poder.
Els populismes de dreta van ser els primers a ocupar aquest espai. Als anys noranta, partits com el FPÖ a Àustria o el Front Nacional a França van començar a presentar-se com la veu del “poble” al qual les elits havien pres la paraula. Amb un llenguatge nacionalista i antiestablishment, van canalitzar la frustració d’una part de la població que se sentia amenaçada per la globalització, la immigració i la pèrdua de sobirania nacional. En molts casos, aquests moviments van construir una idea excloent de “poble”, que els separava “dels altres”: els immigrants, les minories o fins i tot els tecnòcrates europeus.
La crisi del 2008, però, va obrir la porta a una altra versió del populisme: el d’esquerres. A Grècia, el moviment dels Aganaktismeni va donar lloc a Syriza; a Espanya, els Indignats del 15M van ser el preludi de Podemos. En tots dos casos, es tractava de moviments que denunciaven la submissió de la política als interessos financers i reclamaven una democràcia “real”, capaç de respondre a les necessitats socials. Altres exemples, com La France Insoumise de Jean-Luc Mélenchon o el Bloco de Esquerda portuguès, van seguir camins similars.
Tots aquests moviments comparteixen un mateix diagnòstic: la democràcia liberal tradicional ha perdut el seu equilibri entre la lògica liberal —centrada en la llibertat individual i el mercat— i la lògica democràtica —centrada en la igualtat i la sobirania popular. El neoliberalisme, en reforçar el primer element i reduir el segon, va convertir la democràcia en una mena de ritual formal: eleccions periòdiques, però poca capacitat real de decisió per part dels ciutadans. El poder econòmic va esdevenir el veritable centre de gravetat de les societats contemporànies.
En aquest escenari, la política s’ha transformat en una qüestió d’administració de l’ordre establert. Les grans forces de centredreta i de centreesquerra s’han alternat en el poder sense oferir projectes clarament diferenciats. La famosa màxima de “no hi ha alternativa” ha anat desmobilitzant els electors, mentre la desigualtat augmentava. Els que han qüestionat aquest consens han estat sovint desqualificats com a “populistes”, una etiqueta utilitzada per desacreditar qualsevol veu que posés en dubte el model dominant.
Però el populisme no és només una expressió de ràbia o de ressentiment. És també un símptoma de la necessitat de repensar la representació democràtica. Quan amplis sectors socials se senten exclosos, quan la política ja no ofereix canals per expressar el conflicte i transformar-lo en propostes, el populisme emergeix com una forma d’interpel·lació directa: el poble contra l’oligarquia, la majoria silenciada contra les elits desconnectades.
Ara bé, no tots els populismes són iguals. El de dreta tendeix a construir un “nosaltres” excloent, basat en la identitat nacional i sovint hostil a la diversitat. El d’esquerra, en canvi, pretén bastir un “nosaltres” ampli, que uneixi treballadors, immigrants i classes mitjanes precaritzades al voltant de la demanda d’igualtat i de control democràtic. Tots dos coincideixen en la crítica a les elits, però divergeixen profundament en el seu projecte de societat.
Els partits socialdemòcrates tradicionals, atrapats entre la seva herència i la seva participació en les polítiques neoliberals, han estat incapaços d’oferir una resposta a l’altura del desafiament. En molts casos, han preferit desqualificar els populismes abans que entendre què revelen sobre el malestar social. Aquesta actitud ha contribuït a deixar orfes milions d’electors que no se senten representats per cap força del centre polític.
El “moment populista” no és, doncs, un accident, sinó la conseqüència d’una llarga erosió dels fonaments democràtics. Reflecteix la tensió entre un sistema econòmic globalitzat que concentra el poder i una ciutadania que reclama recuperar-lo. Entendre’l no vol dir justificar-lo, sinó reconèixer que, darrere de les seves formes sovint polèmiques, hi ha una pregunta essencial: qui governa realment en les nostres democràcies?
Potser, més que combatre el populisme amb menyspreu, el repte és escoltar allò que expressa i trobar noves maneres d’articular la sobirania popular en un món on la política sembla haver perdut la seva veu. Només així la democràcia podrà renovar-se i respondre, un cop més, a les esperances del poble que la sosté.
Josep Maria Quintana 