La irrupció i el creixement de partits com Vox a l’Estat espanyol o Aliança Catalana a Catalunya no són un accident, sinó un símptoma d’una societat que, en part, ha decidit convertir la por i el rebuig a l’altre en bandera política. El mecanisme és simple i efectiu: assenyalar el migrant, especialment el musulmà, com a amenaça; reduir-lo a tòpics; i alimentar un clima de sospita permanent.
Aquest discurs, tan repetit, ja ha contaminat el debat públic. Tant, que alguns responsables eclesials s’han vist obligats a reaccionar. El cas del bisbe Joan Planellas de Tarragona és significatiu: davant d’actituds clarament racistes en l’àmbit polític, ha recordat que la convivència i el respecte no són negociables. Les seves paraules han incomodat sectors que viuen del conflicte i de la divisió, perquè els discursos d’odi s’alimenten del silenci còmplice.
En aquest context, les paraules del bisbe Jesús Sanz, d’Oviedo, han estat especialment greus. Referir-se als musulmans amb l’expressió despectiva de “moritos” és irresponsable. No només transmet menyspreu; contribueix a legitimar un llenguatge que partits xenòfobs han convertit en eina quotidiana. El risc és evident: la frontera entre el discurs polític de l’odi i el llenguatge eclesial queda perillosament esborrada.
El racisme rarament es proclama obertament. Sovint es disfressa de preocupació per la seguretat, per la identitat cultural o per la cohesió social. Però les paraules tenen conseqüències: quan un líder religiós utilitza diminutius ofensius, convida a percebre un col·lectiu com a ciutadans de segona.
La política té dret a discrepar sobre gestió migratòria, recursos socials o polítiques d’integració. El que no pot fer és degradar la dignitat de persones concretes, reduint-les a un problema o a un insult col·lectiu. Quan Vox parla dels immigrants com d’una amenaça estructural, o quan Aliança Catalana els converteix en el blanc dels seus mítings, no fa política: practica la deshumanització.
És aquí on la responsabilitat moral dels líders —polítics i religiosos— és immensa. Poden optar per encendre el foc o per apaivagar-lo, poden alimentar la por o bé apostar pel respecte i la convivència.
Per als cristians, la resposta no es troba només en la política, sinó sobretot en l’Evangeli. Marc narra un episodi revelador: la trobada de Jesús amb la dona sirofenícia (Mc 7,24-30). Ella era estrangera, marginada pel seu origen, i tot i així, amb fe i perseverança, aconsegueix que Jesús obri la seva missió més enllà de les fronteres d’Israel. L’ensenyament és clar: l’amor de Déu no té límits ni exclusions.
Aquí hi ha una advertència actualíssima: quan la institució religiosa es posa al servei de prejudicis culturals o polítics, es desvia del cor de l’Evangeli.
El missatge de Marc és nítid: en el Regne de Déu no hi ha estrangers. I el Crist convida a mirar l’altre —sigui migrant, refugiat o musulmà— no com a amenaça, sinó com a germà.
El Concili Vaticà II va ser igualment contundent. Gaudium et Spes (29) declara que “Tota forma de discriminació en els drets fonamentals de la persona, per raó de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser vençuda i erradicada com a contrària al pla de Déu”.
A Nostra Aetate (3), l’Església afirma que “mira amb respecte els musulmans, que adoren l’únic Déu, vivent i subsistent, misericordiós i omnipotent”. Insultar-los no és només una manca de respecte: és una contradicció frontal amb el magisteri de l’Església.
I Lumen Gentium (13) recorda que tots els pobles estan cridats a formar part del Poble de Déu. No hi ha categories ni ciutadans de primera i de segona: només germans i germanes.
El Papa Francesc va insistir que “no es tracta només de migrants, es tracta de la nostra humanitat”. Per tant, quan una societat permet que els més febles siguin convertits en boc expiatori, posa en joc la seva pròpia dignitat col·lectiva.
Això val també per a l’Església: no es pot predicar l’amor al proïsme i tolerar un llenguatge que degrada persones concretes, senyor bisbe d’Oviedo. No n’hi ha prou amb declaracions institucionals: cal coherència, valentia i claredat. El silenci o la complicitat, encara que sigui inconscient, acaben sent un aval al discurs de l’odi.
Vox i Aliança Catalana han fet del menyspreu als migrants un instrument polític. És legítim combatre-ho des de la política, però també des de l’ètica i la fe. Els cristians estem cridats a fer-ho amb veu clara: no al racisme, no a la xenofòbia, no al menyspreu disfressat de debat públic.
Per això, quan un bisbe parla com un agitador i no com un pastor, cal denunciar-ho amb fermesa. Perquè el que està en joc no és només la coherència de l’Església, sinó la qualitat democràtica i humana de tota la societat.El missatge de l’Evangeli i del Concili és coincident: Déu no fa distinció de persones. L’Església, si vol ser fidel a Crist, tampoc pot fer-la. La fraternitat no és una opció, és l’essència de la fe.
Josep Maria Quintana 