Enmig del tens escenari polític que és Espanya, on les aigües turbulentes de la discòrdia amenacen amb ofegar la possibilitat d’entendre’s, s’ha desencadenat una ferotge disputa sobre un tema central: l’amnistia. Aquest, abans xiuxiuejat en passadissos foscos, ha emergit ara en el discurs públic amb força controvèrsia. I a mesura que els líders polítics s’enfronten en un camp de batalla ideològic, el país es troba en una cruïlla on la política i l’orgull nacional xoquen de front.
Pedro Sánchez, el president en funcions, ha pronunciat finalment la paraula “amnistia” en un escenari internacional, com és la cimera de Granada, marcant així un gir significatiu en la seva postura tradicional. Tanmateix, aquest pas audaç ha estat rebut amb crítiques ferotges, tant dels seus detractors més acèrrims com dels qui, amb la bandera de la integritat nacional enlaire, s’oposen a qualsevol forma d’indulgència, incapaços de corejar altra cosa que “Puigdemont a prisión”.
L’arrel del conflicte es troba en l’espinosa relació entre Sánchez i els independentistes catalans, especialment Junts per Catalunya. Ja que la proposta d’amnistia s’ha convertit en el centre de les negociacions i en un requisit sine qua non per a alguns sectors de l’independentisme. Però, què significa realment l’amnistia en aquest context?
Des d’un punt de vista pragmàtic, alguns argumenten que l’amnistia podria ser un mitjà per evitar mals majors. Així, en oferir un camí legal i democràtic per reintegrar aquells que han desafiat la llei cercant objectius polítics, es podria evitar una confrontació més severa en el futur. A més, en establir mesures legals clares, es podria prevenir la repetició de tals accions, proporcionant a l’Estat una eina eficaç per preservar la seva integritat.
No obstant això, l’amnistia no és només un tema de lleis i regulacions; també és avui —negar-ho implicaria tancar els ulls— un assumpte profundament arrelat en l’orgull nacional. Els opositors a l’amnistia argumenten que aquesta mesura comprometrà la sobirania nacional i violarà els principis constitucionals, sobretot el d’igualtat davant la llei. Per a ells, cedir davant les demandes independentistes seria un acte de traïció, una rendició davant aquells que desafien la unitat d’Espanya. I per als partidaris és, potser, l’única via per incorporar els que van trencar la legalitat a la política.
Enmig d’aquesta controvèrsia, Sánchez es troba, sens dubte, en una posició delicada. Els seus intents per arribar a un acord han estat rebuts amb escepticisme i desconfiança per part de molts. Està disposat a sacrificar l’orgull nacional en nom de la pau i l’estabilitat política? Actua impulsat simplement pel seu desig de mantenir-se en el poder?
La resposta no és fàcil ja que, com escrivia no fa gaire un periodista del qual ara no recordo el nom, el discurs de Pedro Sánchez quan es refereix a l’amnistia sona una mica postís, forçat i interessat, ja que se l’acusa (no sense arguments) de canviar de criteri segons la seva conveniència personal. És probable que tinguin alguna raó en aquestes observacions, però mereix Pedro Sánchez aquesta crítica més que els seus antagonistes del PP? Mereix més consideració Feijóo, qui, després d’acceptar el resultat de les urnes que li ha permès preparar i defensar la seva candidatura a la presidència del govern amb l’absolut respecte dels seus adversaris, considera ara que les urnes no avalen un possible govern de Sánchez i exigeix que se convoquin eleccions sense esperar que aquest intenti formar-lo? Per què demonitzar els contactes del PSOE amb Junts quan el mateix Feijóo s’acostà (absurdament i matussera) a aquest partit en els prolegòmens de la seva fallida investidura? Per ventura portava Feijóo en el programa sol·licitar el vot del PSOE perquè li permetés formar un govern durant dos anys? Té cap sentit llançar-se al carrer donant per suposat que la futura norma que reguli l’amnistia serà necessàriament un “cop d’estat” quan, dia rere dia, el president en funcions afirma que la seva proposta serà constitucional?
Tinc la impressió que, un cop Feijóo no ha aconseguit els suficients suports parlamentaris per aconseguir la investidura, el que realment li importa no és assegurar la governabilitat d’Espanya i, per tant, una convivència pacífica entre els espanyols, sinó, ben al contrari, cerca indissimuladament posar en marxa una campanya per mobilitzar els espanyols amb l’objectiu d’evitar que Pedro Sánchez pugui ser investit president del Govern. El que persegueix, doncs, és que Sánchez fracassi en les seves negociacions amb Bildu, ERC, BNG, PNV i Junts per Catalunya per anar a la repetició electoral, i en el cas que Pedro Sánchez aconsegueixi ser investit, crear les condicions socials i el relat polític necessari per posar en marxa una oposició dura i constant perquè la legislatura duri poc en considerar il·legítim (una vegada més) el govern que es pugui formar.
Sap molt bé el lector que no crec que sigui gens fàcil articular una llei d’amnistia que, amb un adequat raonament en la seva exposició de motius, pugui superar amb èxit les barreres jurídiques i polítiques que trobarà, amb un Tribunal Suprem molt escorat a la dreta, un Consell del Poder Judicial segrestat pel PP des de fa gairebé dos anys, i una premsa majoritàriament decidida a carregar-se qualsevol intent de resoldre per la via pacífica la crisi que es va desencadenar a Catalunya el 2017. Però no crec que sigui acceptable que, ab initio, se li negui el pa i la sal a Pedro Sánchez, o el que és el mateix, la possibilitat d’intentar la recerca d’un camí que ajudi a resoldre aquest greu problema que afecta la nostra societat.
No té, doncs, sentit aquesta intransigència absoluta d’inhabilitar el camí de l’amnistia, de no voler tan sols considerar-la com una opció política, i plantejar-la exclusivament com un simple mercadeig consistent entre el jo et dono els meus vots i tu m’amnisties de les causes i delictes que tinc oberts. No, això no és una raó suficient. I no ho és perquè l’independentisme i l’Estat espanyol duen anys establint una dialèctica que consisteix a moure’s en un equilibri inestable a l’espera de trobar una solució per a les dues parts.
En aquest sentit, crec que tenia molta raó Félix Riera quan escrivia a “La Vanguardia” que, si el que busquen els que aprofiten la discussió i la polèmica al voltant de l’amnistia és acabar amb tota opció perquè aquesta es pugui arribar a concedir, corren el perill de deixar sense possibilitat a l’Estat de poder utilitzar en el futur un mecanisme legal que, com s’ha demostrat en altres països —i també a Espanya en temps passats—, pot ser clau per preservar la integritat nacional. O el que és el mateix, poden malbaratar el que cerquen apassionadament.
Josep Maria Quintana 