Tot i que el panorama polític espanyol presenta no poc interès després que Feijóo hagi estat derrotat al Congrés dels Diputats i comenci l’aventura de Pedro Sánchez a qui el rei ha encarregat la missió d’intentar formar govern, la cimera que s’ha celebrat aquesta setmana a Granada m’han empès a fixar la meva atenció en tres països membres de la Unió Europea que d’alguna manera desentonen en el panorama polític global. Els tres procedeixen del que era l’Europa de l’Est i els tres són fronterers amb Ucraïna.
Començaré, doncs, per Eslovàquia, un país menys poblat que Catalunya, que deu la seva existència com a estat sobirà a la caiguda del bloc de l’Est el 1989, que va significar també la fi de Txecoslovàquia com a tal i la creació de dos estats successors: Eslovàquia i Txèquia, els quals es van independitzar l’un de l’altre l’1 de gener de 1993.
M’ha cridat l’atenció aquest país per les notícies sorgides durant les últimes setmanes en les quals, ha resultat guanyador en les eleccions generals un personatge la trajectòria política del qual el situa en la línia d’aquests països europeus que duen a terme una política que s’està separant de la que han decidit els òrgans de la Unió Europea i els acosta espiritualment a Rússia.
Aquest moviment no és nou, tot i que ha anat creixent en intensitat a causa de la guerra d’Ucraïna, en la qual tant els Estats Units com la Unió Europea s’han decantat clarament a favor d’aquest país, no només criticant la invasió russa, sinó donant un suport incondicional en diners i armes a Volodymyr Zelenski, que, contràriament al que preveia Putin quan va decidir la invasió d’Ucraïna, s’ha consolidat com un líder que, sense guanyar la guerra, és evident que no l’ha perduda i que, molt probablement, no la perdrà, encara que això no significa que hagi de guanyar-la.
El cert és que la victòria de Robert Fico a les eleccions eslovaques ha tornat a posar el focus a l’est d’Europa davant un possible apropament de la regió a idees prorusses, generant incertesa i inquietud a la Unió Europea.
Fico s’ha manifestat en diverses ocasions contrari a recolzar el poble ucraïnès amb comentaris com “Eslovàquia té coses més importants de les quals preocupar-se que Ucraïna”. A més, segons he pogut llegir als diaris, ha manifestat públicament que no pensa enviar “ni una sola munició” a Kiev, la qual cosa no converteix necessàriament Eslovàquia en un país prorús, però sí contrari a Ucraïna, sobretot pel desgast de la guerra en la seva població.
És cert que la victòria de Fico no ha estat absoluta sinó relativa, d’aquí que, com ha sostingut Simón Suárez, professor d’Història i Cultura de Rússia de la Universitat de Granada, d’entre les dues opcions que té per formar govern, n’hi ha una més proeuropea i una altra més prorussa, i encara està per veure què succeirà al país, ja que no hem d’oblidar que Eslovàquia pertany a la Unió Europea i a l’OTAN, i les accions que pugui dur a terme en favor de Rússia difícilment podran anar més enllà d’evitar l’enviament d’armes a través del seu país, d’evitar l’estacionament a Eslovàquia de tropes de l’OTAN i d’evitar també l’acolliment de refugiats.
Situats a molts quilòmetres d’Ucraïna, nosaltres tenim segurament una visió molt menys compromesa amb el conflicte, perquè no en patim directament les conseqüències, o no les patim amb la intensitat i proximitat de països com Eslovàquia, Polònia o Hongria que sí limiten amb Ucraïna. I el cert és que a mesura que la guerra s’enquista, la despesa de la Unió Europea per defensar el seu aliat es dispara, augmenten els preus als estats més propers, que són els més perjudicats a l’hora de rebre refugiats i tot plegat fa que s’erosioni el suport d’aquests a Kiev. I això perquè l’opinió pública és cada vegada més escèptica, tot i que, majoritàriament, segueix apostant per impulsar les ajudes econòmiques i militars. Però els discursos favorables a Rússia tenen cada vegada més força en les posicions de poder.
Tornant a Eslovàquia, la victòria de Fico amb el 23% dels vots després d’estar cinc anys a l’oposició, el situen en un status que, lògicament, ha d’incomodar Brussel·les, ja que, fins ara, el país havia advocat per exportar armament a Ucraïna i accentuar les sancions contra els actius russos, però això podria canviar. Tot i així, no hem d’oblidar que Fico, a pesar del seu populisme i d’haver-se pronunciat clarament contra les mesures que acabo d’exposar, també ha replicat les falses tesis del president rus amb les quals culpava els “feixistes i neonazis ucraïnesos” de l’inici de la invasió.
Carles Planas, enviat d’El Periódico a Ucraïna, escrivia aquesta mateixa setmana comentant la victòria de Fico a Eslovàquia que, tot i que la seva posició és fràgil, el seu triomf electoral podria inclinar el país cap a una postura similar a la d’Hongria, on Viktor Orbán fa més d’una dècada que està instal·lat en el poder. Allí, el primer ministre d’ultradreta —tan lloat per Santiago Abascal entre nosaltres— al qual els seus correligionaris consideren un gran defensor de la democràcia il·liberal, és, en realitat, el garant d’un model polític autoritari que dins la Unió Europea ha retallat drets i llibertats i ha emmordassat la justícia, pretenent que aquesta se subordini al poder polític, fets que li han reportat sancions per part d’aquesta.
I pel que fa a la seva política exterior en relació a Ucraïna, cal dir que, si bé s’ha posicionat contra la invasió russa i ha rebut un bon nombre de refugiats ucraïnesos, Orbán ha tendit ponts econòmics amb Rússia i ha bloquejat i reduït les sancions al seu principal proveïdor energètic. Sense anar més lluny, la setmana passada, Orbán va assegurar que no donarà suport a Ucraïna en “cap assumpte internacional”, en relació a la cimera europea de desembre en què els 27 han de decidir si permeten iniciar negociacions per a una futura adhesió del país a la Unió Europea.
En aquest grup de països limítrofs amb Ucraïna que estan prenent decisions que inquieten les autoritats europees de la Unió també hi ha Polònia, un país que, en benefici seu, hem de reconèixer que és, dels europeus, el que més refugiats ucraïnesos ha rebut des de l’inici del conflicte. Però és també un país que, des de fa gairebé dues dècades, l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) i la conservadora Plataforma Cívica han instal·lat un bipartidisme que ha escombrat l’esquerra del joc polític. I on frases com “a la nostra dreta ningú, més enllà només hi ha un mur”, pronunciada pel líder del PiS fa uns mesos, no són preses com a una mostra d’extremisme, sinó de solidesa ideològica. En canvi, recolzar els drets de la comunitat LGBT, declarar-se ecologista o a favor d’una societat laica són idees pròpies que col·loquen la persona que les defensa en una posició gairebé marginal.
Com sempre passa en conflictes com l’actual d’Ucraïna, que comporten veritables servituds per als països més propers, sembla clar que l’ajuda que havia ofert Polònia a l’hora de fer arribar el gra ucraïnès a la resta de països d’Europa s’ha traduït finalment en un clar perjudici als seus propis agricultors. A causa d’això, alguns politòlegs experts en la zona assenyalen que, a les eleccions al Parlament Europeu que es celebraran el 2024, els partits polítics més anti europeistes podrien assolir molt bons resultats, i si la predicció es compleix, podria inclinar la balança d’Europa cap a una posició més prorussa.Tot i així, no hem de desesperar si tenim en compte el cas d’Itàlia, on l’actual primera ministra, Giorgia Meloni, que estant fora del govern era potser la política europea més prorussa, un cop va assolir el poder, s’ha posicionat clarament contra el líder rus. Sempre hi ha, doncs, una finestra oberta a l’esperança.
Josep Maria Quintana 