L’onze de setembre no és, només, la data de la derrota que celebren els catalans en forma de diada nacional per la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V el 1714, és també la data en què, a Xile, es va produir el cop d’estat que enderrocà Salvador Allende de la presidència del país per entronitzar-hi Augusto Pinochet, trencant així la tradició d’un Estat que, fins aleshores, havia estat exemple de democràcia a Llatinoamèrica i encetant una dictadura que ha durant molts anys i que, d’alguna manera, condiciona encara l’actual democràcia. I no hem d’oblidar que, aquest any 2023, commemorem el cinquantè aniversari d’aquell fet luctuós que a mi em va enganyar fent el servei militar a Toledo.
Voldria parlar, doncs, avui, d’aquells dies que, en la meva història particular, lliguen també amb un moviment que va tenir gran transcendència al si de l’Església catòlica: els protagonitzat per Cristians pel Socialisme (CpS), no sols perquè m’hi vaig sentir proper, sinó també perquè, segurament per aquesta raó, em va servir de leitmotiv per escriure “Cartes de combat” (Ed Pagès, 2020), una densa novel·la que, al darrer capítol, desplega l’amarga aventura d’Andreu Montsalvatge, un mossèn de caràcter més aviat conservador i fidel a l’ortodòxia, que parteix cap a Xile per cercar el seu germà Oriol, també prevere com ell, però compromès clarament amb CpS, que ha desaparegut amb el cop d’estat i del qual la família no n’han tingut més notícies.
No he parlar de la novel·la però sí voldria dir alguna cosa de CpS i de Salvador Allende perquè va ser el Moviment Obrer d’Acció Catòlica (MOAC) el que, des del 1969, optà pel socialisme i, per tant, per la Unitat Popular (UP), el col·lectiu polític d’Allende, que coincidia amb la utopia d’una societat socialista que, per a CpS, s’inspirava en l’Evangeli del Crist. L’opció, doncs, que va prendre el MOAC xilè el va situar com a part preponderant de CpS, i la seva militància va desplegar grans esforços per veure coronat el somni dels pobres.
De 1969 a octubre de 1971, la UP apareix triomfant i a l’ofensiva, però ja des del mes de juny d’aquest darrer any, la dreta xilena comença a aixecar cap i es produeix un empat polític. És en aquesta etapa que es mostra públicament el moviment CpS, que defineix la seva línia fonamental en el moviment obrer, enfrontat ja clarament amb la jerarquia catòlica molt alineada amb la Democràcia Cristiana.
Al novembre de 1971, la dreta passa a l’ofensiva i, des de la famosa marcha de las cacerolas, les classes dominants comencen a reorganitzar-se. El 5 de novembre d’aquell mateix any, Fidel Castro visita Xile durant un mes i, pel febrer de 1972, un grup de CpS va a Cuba i llença un missatge a tots els cristians d’Amèrica llatina. Això els empeny a celebrar a Santiago el I Encuentro latinoamericano de Cristianos por el Socialismo que donà al moviment una dimensió continental que ja no perdria mai més.
Entre maig i novembre de 1972, en el terreny polític es produeixen dos moviments successius, íntimament lligats entre sí. El primer (maig-juliol) està centrat en el “diàleg” entre les associacions polítiques de la Unitat Popular i el Partido Demócrata Cristiano (PDC). La UP cerca un enteniment amb el sector “progressista” i “democràtic” de la burgesia per enfrontar-se amb força a l’imperialisme i a la burgesia monopolista (en el llenguatge de l’època). Però aquest sector “progressista”, intenta debilitar el govern, dividir l’esquerra i impedir el compliment del programa de la UP. La conseqüència del “diàleg” va ser una segona i més feroç ofensiva de la dreta durant els mesos d’agost a octubre de 1972.
Tot i així, en un crida que farà l’esquerra durant el mes d’octubre, aquesta presentarà cara a la dreta amb una resposta poderosa que provocarà un clar i dur enfrontament entre la “burgesia” i el “poder popular”.
En la successió d’aquestes dues conjuntures —de diàleg i d’enfrontament—, el moviment CpS passarà també per dues etapes successives de desenvolupament. Durant el “diàleg” oficial, CpS realitzarà aquest diàleg amb les seves bases i creixerà en els ambients populars. I durant l’ofensiva de la dreta, CpS participarà de manera activa en l’enfrontament i farà un salt qualitatiu cap endavant en la seva definició “socialista i proletària”. Aquest treball de base i de definició interna de CpS serà recollit i avaluat a la “Jornada Nacional” de novembre de 1972, una de les més importants que va constituir una mena de segon naixement de CpS a Xile.
El 2 de novembre, Salvador Allende, que té grans dificultats per governar amb la burgesia en contra, incorpora els militar al govern per instaurar, diu, una “pau social” i cercar una sortida “democràtica” a la lluita de classes. El 4 de març de 1973, Xile celebra eleccions parlamentàries i la UP obté un triomf espectacular, en pujar la seva votació del 36,3% (setembre de 1970) a un 43%, i això en condicions molt desfavorables per al govern. Tot i així, aquest triomf no donava a la UP la majoria absoluta necessària per seguir avançant per la via legal vers el socialisme. Però la dreta tampoc havia obtingut una votació suficient per derrocar “legalment” el govern. Es produïa, per tant, un impàs institucional.
D’aleshores ençà, la burgesia va decidir que prescindia d’una democràcia que ja no li servia i cercà la manera d’aixafar directament i per la força el govern i el moviment popular. Per contra, Allende decidí perseverar en la via legal i tractà d’establir un consens democràtic de mínims.
Durant aquest procés d’enfrontament directe amb el bloc burgès, el moviment democràtic de masses es va enfortí enormement i assolí el nivell més alt de la seva història, però no aconseguí dotar-se de la conducció política adequada per dur el conjunt del poble a la construcció de la societat socialista que anhelava. I les mesures polítiques que va prendre, els canvis socials que provocà, l’estatització de les riqueses naturals, l’expropiació de la banca i de la gran indústria, van provocar una violenta i despietada reacció de la dreta i dels poderosos que, amb el suport i el finançament dels Estats Units, aconseguiren desencadenar sobre Xile el terror i la barbàrie.
Va ser en aquesta situació de debilitat i d’enfrontament que la dreta utilitzà els generals per donar el cop d’estat i reconstruir, amb terror i fam, el sistema capitalista a Xile per mitjà de la dictadura que tingué com a gran prebost Augusto Pinochet.
No cal dir que, en els mesos anteriors al cop, CpS va experimentar un desenvolupament profund i accelerat i actuà amb una identitat pròpia gestada en la convergència d’una pràctica política revolucionària i una pràctica radical de l’evangeli. Naturalment, van ser perseguits i molts d’ells torturats i assassinats. Com era de preveure, el MOAC també va pagar les conseqüències de la seva gosadia; a pocs dies del cop d’estat, patí la detenció del seu Assessor Nacional, el Pare Joan Alsina, de Castelló d’Ampúries, el qual va ser bestialment assassinat al pont Bulnes de Santiago.
No cal dir que la figura del pare Alzina i de tants altres catòlics compromesos amb el socialisme que van ser assassinats, van inspirar, a la meva novel·la, el personatge d’Oriol Montsalvatge, el mossèn que, compromès amb CpS, desapareix a Xile l’11 de setembre de 1973, un fet cruel i dramàtic que produirà una catarsi en la persona del seu germà Andreu, quan aquest se sent víctima d’una clara manipulació i observa, sobretot, una manca de compromís amb l’Evangeli de les altes jerarquies eclesiàstiques xilenes durant el seu periple entre Santiago i Valparaiso, seus episcopals regentades aleshores pel cardenal Silva i pel bisbe Tagle Covarrubias.
Josep Maria Quintana 