Constituït el nou Parlament espanyol i elegida la persona que haurà de presidir el Congrés dels Diputats per una clara majoria del bloc format per PSOE, Sumar, Junts, Esquerra, Bildu, PNB i PNG, es posà en marxa el mecanisme constitucional previst a l’article 99 de la Constitució, l’apartat primer del qual diu: “Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres supòsits constitucionals en què sigui procedent, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.”
En virtut, doncs, del dit article, el rei no només ha actuat d’acord amb el que s’hi disposa sinó que, a través de la Casa Reial, ha emès un comunicat en què anunciava que, “després de la ronda de contactes amb els representants de els grups polítics, Felip VI ha proposat el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, com a candidat a la Presidència del Govern.”
Fins aquí, no crec que es pugui objectar res al rei ja que és possible (encara que a mi em resulti estrany) que el monarca consideri que Feijóo té possibilitats d’obtenir la investidura. Però el que sí em sorprèn és que, a la nota emesa per la Casa Reial, es recordi que el PP va ser la força més votada a les passades eleccions del 23 de juliol, i que, “tret de la Legislatura XI, a totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el nombre més gran d’escons ha estat el primer a ser proposat”. Per acabar dient que aquesta pràctica “s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum”.
Tot i així, al mateix text, s’assenyala que a la ronda de consultes “no s’ha constatat, avui dia, l’existència d’una majoria suficient per a la investidura que, si escau, fes decaure aquest costum”.
Certament, el rei no podia tenir constància que Pedro Sánchez tingués lligada la possibilitat de formar govern ja que, en cap moment, Junts i Esquerra han dit que el votaran. Encara més, els dos grups s’han mostrat distants, exigents i, a més, han posat d’entrada dues condicions que, preses strictu sensu, són difícilment acceptables pel PSOE: l’autodeterminació (que és clarament inconstitucional) i l’amnistia (de la qual la Constitució no parla i la seva constitucionalitat genera dubtes en determinats sectors doctrinals).
En aquestes circumstàncies, és possible que el rei cregués que Feijóo té més possibilitats que Sánchez de sortir airós del tràngol, però no és de rebut que l’argument per encarregar a Feijóo la tasca de formar govern sigui el “costum”, ja que aquest és un concepte jurídic completament aliè a l’article 99 de la Constitució, i si l’encàrrec ha recaigut habitualment sobre el líder del partit més votat, això no es deu al “costum” sinó perquè, en tots aquests casos, el líder del partit més votat a les eleccions era el que, raonablement, tenia més possibilitats de formar govern. I el que demostra l’absurditat de l’argument esgrimit pel monarca és el que va passar el 2016, quan Rajoy, tot i que era el líder del partit amb més diputats, en rebre l’encàrrec de formar govern, va declinar la invitació real perquè era conscient que no tenia cap possibilitat de formar-lo.
En el nostre sistema parlamentari, encara que, des de la mateixa nit electoral, Feijóo i el seu equip van proclamar que havien guanyat les eleccions i que, per tant, li corresponia rebre l’encàrrec de formar govern, les coses no funcionen constitucionalment així. No necessàriament és el líder del partit més votat qui té possibilitat i formar-lo, ja que la té el líder del partit que aconsegueixi més suports. I si els obté, és aquest qui gaudeix de la legitimitat constitucional per formar-lo.
Repeteixo, doncs, que, en no tenir Sánchez lligada i ben lligada la possibilitat d’aconseguir un suport de la majoria per a la seva investidura, era lògic que el rei encarregués aquesta funció a Feijóo, però no al·legant que ho va fer així perquè aquest és un “costum” que s’ha de seguir, ja que si el “costum” fos la font de dret aplicable en aquest cas, no caldria que el rei actués. Bastaria constatar qui és el líder del partit més votat perquè aquest, sense necessitat de rebre l’encàrrec del rei, intentés aconseguir la investidura.
Dit això i, per tant, criticant la raó que el rei ha esgrimit per designar Feijóo (que més que una “raó” sembla una “excusa” per justificar-se), cal preguntar-se per què Feijóo, si, com ell mateix ha dit, creu que no podrà aconseguir el seu propòsit, ha manifestat tant d’interès en rebre l’encàrrec reial.
Encara que el que ara diré comporta un judici d’intencions, crec que m’hi he d’arriscar perquè em sembla obvi. Feijóo sap (pel que pensa, pel que ha dit i perquè no pot prescindir de Vox) que no pot pactar amb Junts ni amb Esquerra després que, des que va ser elegit per presidir el seu partit, ha assegurat que aquests col·lectius defensen postulats inconstitucionals que són inacceptables per a ell. I també ha dit el mateix de Bildu, amb el representant del qual s’ha negat a negociar. En aquestes circumstàncies, quin és, doncs, l’objectiu “real” de voler fer front a una investidura que sap per endavant que serà fallida?
Al meu parer, Feijóo pretén carregar-se de raons per afirmar, un cop hagin fracassat les negociacions amb Junts i amb Esquerra, que els postulats que aquests partits defensen són netament inconstitucionals, i que només la defensa de la integritat de la pàtria i de la Constitució són les causes que li fan impossible d’acceptar els seus plantejaments, la qual cosa comporta una afirmació de caràcter subliminal: que si Sánchez acaba formant govern, serà a causa d’haver “venut Espanya” als seus enemics, cosa que el durà a la conclusió que Espanya tindrà novament un “govern il·legítim”.
I no ens hem d’estranyar que sigui això que pretén perquè, en realitat, per poca memòria que tinguem, hem de recordar que aquesta és una afirmació que, al llarg dels darrers vint anys, ha estat utilitzada pel Partit Popular i per la premsa que li és afí cada cop que han governat els socialistes.
Vegem-ho. El 2004, després del gran atemptat gihadista de Madrid i de l’engany a què ens va voler sotmetre el govern d’Aznar, guanyà les eleccions Rodríguez Zapatero, que formà govern quan Rajoy i el PP tenien coll avall que serien ells els vencedors. No va ser així, però el nou govern va haver de fer front a una gran campanya duta per la premsa conservadora amb el suport del PP, en la qual s’afirmava que la victòria de l’esquerra s’havia aconseguit fraudulentament. D’aquí va néixer una “teoria de la conspiració” que mai no s’aconseguí demostrar davant dels tribunals de justícia, però amb la qual vam haver de conviure molts anys.
Celebrades les eleccions del 2019, que van donar novament el poder al PSOE amb el suport directe o indirecte de Podem i d’altres forces polítiques nacionalistes, el líder del principal partit de l’oposició, Pablo Casado, no es va atrevir a qualificar d’il·legítima la investidura de Sánchez, però es va veure empès per Vox a utilitzar un tipus d’artilleria desconeguda fins aleshores. Estressat després per la pressió de Vox (i aquest continua essent el problema que té ara Feijóo), Casado no trigaria gaires setmanes a acusar Sánchez de “president il·legítim”, qualificatiu que, injustament, han repetit fins a la sacietat durant tota la legislatura.
Es repetirà la mateixca cantarela, un cop fracassi Feijóo, Sánchez aconsegueix formar govern? Tot fa pensar que sí, tret que Feijóo aconsegueixi que quatre diputats socialistes votin contra el que van prometre en presentar-se a les eleccions i, amb una inacceptable funció de transfuguisme —recordin el tamallazo de Madrid—, donin suport al PP. Cosa que no crec que succeeixi i que, si es donés, seria lamentable.
Josep Maria Quintana 