Recordo que el meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, quan era director del diari “Menorca”, va mantenir, juntament amb un grup d’empresaris de la incipient indústria turística de la nostra illa, una reunió amb el ministre del ram, Alfredo Sánchez Bella. Hi havia en el món empresarial un gran interès per potenciar el turisme a Menorca que, a diferència del que havia succeït a les illes de Mallorca i Eivissa, s’havia mantingut aliena al procés i, per tant, a la riquesa que aquest comportava.
Encara que ningú no preveia aleshores que el turisme podia arribar a ser un problema de massificació, van demanar al ministre què es podia fer perquè el procés que per aquells anys s’iniciava es pogués contenir en un turisme selecte i de qualitat. La resposta del ministre, segons em va explicar el doctor Seguí, va ser tan sincera com demolidora (a més de cínica, ja que provenia del responsable màxim de la política turística de país). En el món del turisme —va dir— són els rics els que descobreixen els llocs paradisíacs i opten per establir-hi el seu negoci. Aquest, però, quan es desplega amb èxit, atrau tota casta de gent fins que es produeix una massificació que fa que el lloc deixi de ser atractiu per al turisme de qualitat, que marxa a cercar un lloc nou per reiniciar el procés.
No deixa de ser curiós que el ministre d’Informació i Turisme, és a dir la màxima autoritat política en aquest ram, no pensés que, des del ministeri (recordeu que aquella era una Espanya centralitzada on tot el poder es concentrava al Consell de Ministres), es podia dur a terme una política per evitar que passés això que Sánchez Bella considerava inevitable, i es limités a ser un gestor de l’economia que generava el turisme mentre creava riquesa per a, finalment, donar fe de la seva mort el dia que col·lapsava.
Aquesta anècdota em duu a pensar que no necessàriament el turisme és un fenomen social i econòmic que té una dinàmica fixada al seu ADN en la qual ningú no pot intervenir i ens empeny a aprofitar-nos-en mentre dura i a resignar-nos quan el procés ha finit.
Avui, penso que és majoritària la creença que els governs hi poden dir la seva i tenen la possibilitat (i el deure) d’incidir en els processos turístics per tal que no esdevinguin la gallina dels ous d’or que —la faula és vigent des d’Isop— després de fer-nos rics, ens pot empobrir i fer que ens sentim desgraciats.
Si contemplem el panorama polític actual arribem, sens dubte, a la conclusió que els governs són conscients que poden incidir en el desplegament de la realitat turística d’un territori i orientar-la en un sentit o un altre, i saben també que en una terra com la menorquina on la indústria ha anat desapareixent i, de manera progressiva, ens hem anat decantant cap al sector de serveis, el turisme, ens agradi o no, s’ha convertit en el pilar de l’economia i, per tant, en l’eix vertebrador de la riquesa i del benestar dels ciutadans.
Si ens fixem ara en el que està succeint a casa nostra i, fent una ucronia, ens fos possible replegar novament aquell grup de menorquins que van reunir-se fa cinquanta anys amb el ministre Sánchez Bella, seria interessant descobrir què pensen del turisme que tenim i en quin estadi es troba el seu procés evolutiu, i no seria sobrer demanar-los si pensen que, realment, no s’ha de fer res —simplement deixar que es desplegui naturalment, sense posar-hi cap entrebanc— o potser creuen que, a través de la política (és a dir, de la presa de decisions) es pot fer alguna cosa perquè no col·lapsi.
Observant les polítiques que s’han dut a terme per part de les nostres institucions (bàsicament del Govern balear i del Consell Insular), veiem que els polítics que hem elegit per representar-nos-hi i per prendre decisions, han estat conscients que ells poden actuar —i han d’actuar— en un sentit o un altre, i que les decisions s’han de prendre sempre per afavorir el benestar dels ciutadans i l’economia del nostre territori que –això ningú no ho dubta— és un lloc dotat per la mà de Déu i que, a causa de ser considerat per molts com a paradisíac, ha provocat una gran atracció per ser visitat per gent de tot el món i, a conseqüència d’això, ha experimentat una transformació que abraça molts aspectes: s’hi han construït centenars d’hotels —milers, si parlem del conjunt de les Balears—, s’han construït pisos i xalets molt per damunt de les necessitats dels habitants, i s’ha abandonat la indústria alhora que moltes terres agrícoles han deixat de cultivar-se mentre la ramaderia i la indústria formatgera que se’n derivaven anava perdent cada dia més pes.
Davant aquesta realitat hem vist com, des de les institucions, es desplegaven dos tipus de polítiques: la que propiciava el creixement gairebé sense traves sota el paraigües ideològic de la “llibertat”, i la que, conscient del perill de sofrir un col·lapse, ha optat per una “regulació estricta”, que implicava protecció del territori (el PTI va ser a Menorca una mesura molt clara en aquest sentit), la moratòria en l’obertura de noves places, la limitació dels creuers per evitar els problemes de la massificació i d’atac al medi ambient, la prohibició de l’accés amb vehicle a platges verges, la restricció a l’entrada de vehicles etc. etc. i, per tant, comportava limitacions a la llibertat que, en la filosofia d’aquest sector, sempre ha d’estar al servei del bé comú i no és, per tant, absoluta.
Simplificant, és evident que els governs d’esquerra, amb més o menys fortuna, han intentat dur a terme aquesta darrera opció, mentre que els de dreta consideren que la llibertat és l’eix sobre el qual s’ha de desplegar l’economia turística.
Sense anar més lluny, el govern de la senyora Armengol, conscient i preocupat perquè en una població com la balear d’1,2 milions d’habitants, hi ha gairebé 500.000 places turístiques, havia aprovat un decreixement per tractar de contenir la saturació que les nostres illes presentaven. En canvi, el govern de la senyora Prohens que ha guanyat sobradament les passades eleccions autonòmiques però ha hagut de pactar amb Vox per poder governar en solitari, ha subscrit un acord que no fa basques a la construcció sense complexes de carreteres i circumval·lacions per combatre embussos, camps de golf, ports esportius etc., i aposta per un desplegament turístic sense gairebé limitacions.
N’és una prova que el nou conseller balear de Turisme, Jaume Bauzà, hagi anunciat reformes profundes que afectaran a la llei del fre turístic aprovada a l’anterior legislatura, que establia un mecanisme d’eliminació progressiva de places hoteleres, alhora que les places d’hotels obsolets tornaran a formar part d’una bossa que podrà adquirir-se quan es vulguin construir nous establiments.
I no ens hem d’estranyar, perquè la senyora Prohens creu —com molt bé ha escrit Nekane D. Hermoso— que les polítiques de decreixement turístic que postulava l’esquerra suposen també decreixement econòmic. Per això defensa aquesta nova regulació que anuncia el seu conseller de Turisme amb reformes de calat, com la que preveu la possibilitat que els allotjaments turístics i la oferta complementària puguin créixer en places sempre que la renovació suposi un augment de categoria i la incorporació de mesures d’eficiència energètica.
El temps ens dirà qui té raó. Per ventura Sánchez Bella anava errat i el turisme no té per què col·lapsar necessàriament, facin el que facin les institucions, perquè el creixement sense traves té una capacitat connatural per autoregenerar-se, cosa que dubto, si observem la massificació que, sobretot a Mallorca, sofreixen les platges i els llocs més emblemàtics del seu magnífic paisatge. Però… i si l’exministre tenia raó i el turisme col·lapsa? Aleshores només ens quedarà el consol de contemplar els ous d’or que durant uns anys va pondre la gallina que entre tots haurem mort i, com els protagonistes de la faula, només ens quedarà la possibilitat de lamentar-nos-en.
Josep Maria Quintana 