El que ha succeït a les darreres eleccions generals ens demostra que en aquest Madrid de què parlava al meu darrer article —el Madrid dels poderosos, de la gran banca, dels grans diaris que s’autoqualifiquen de “nacionals” i, en definitiva, en el Madrid que sap que disposa de tot el poder— es fa molt difícil entendre què ha passat realment. I els costa d’entendre per què Feijóo no ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta, com preveien algunes enquestes, emulant així els resultats que, a l’ajuntament i a comunitat autònoma que duu el nom de la capital, van treure Almeida i Ayuso. Alhora, se’n fan creus que un candidat que suma 171 vots garantits (els 137 del PP i els 33 de Vox) no pugui ser investit president del govern d’Espanya.
González, Zapatero, Rajoy y Sánchez accediren a La Moncloa amb menys vots. Què és, doncs, el que dificulta que un home que presumia de moderat com Feijóo tingui tantes dificultats per aconseguir-ho? La resposta ve de l’aïllament que li provoca el seu maridatge amb Vox, i d’haver assumit gran part del seu bagatge ideològic que una gran part dels ciutadans considera que posa en perill els avenços socials i institucionals sorgits de la Constitució.
No basta, en efecte, afirmar, amb Feijóo, que no pot pactar-se amb els “enemics d’Espanya” tot referint-se als partits nacionalistes (alguns independentistes) de Catalunya i Euskadi, i no veure que, molt provablement, més enemic de l’Espanya plural que reconeix la Constitució ho és Vox, que demana suprimir les autonomies, retornar al model unitari de l’Estat que va regir durant el franquisme i dissoldre, tot declarant-los il·legals, els partits nacionalistes, alhora que el seu líder, Santiago Abascal, afirma que “les tensions tornaran a Catalunya si a La Moncloa cohabiten PP i Vox” i assegura que, si governen a Espanya, “es viuran moments pitjors que els que van succeir el 2017”.
Incapaços de veure quin és el mal que els afecta, i a pesar dels resultats electorals que han deixat el PP en estat de shock després que molts dels seus votants potencials van decantar-se per l’abstenció o bé optaren per donar suport al PSOE a les passades eleccions, el partit de Feijóo no modifica el seu rumb, com hem vist amb els pactes signats a Castella-Lleó, Extremadura, Balears, València i, darrerament, a l’Aragó.
En aquest darrer, tot i que el president del PP i candidat a la presidència del Govern autonòmic, Jorge Azcón, representa, segons he pogut llegir a la premsa, l’ala més liberal i menys dretana dels populars, l’acord aconseguit per ocupar el Pignatelli és una victòria ideològica sense pal·liatius dels postulats de Vox. Potser per això, l’home que ja presideix el govern regional no va voler acudir a la firma del pacte, evitant una foto que, tanmateix, s’haurà de produir tard o d’hora.
En una ressenya de l’acte en qüestió feta a partir de la lectura atent del pacte signat, podem llegir que, en comptes d’un projecte capaç de resoldre els problemes de l’Aragó i situar-lo en una tònica de modernitat d’acord amb els temps, conservadors i ultradreta han optat per fer gala d’una retrotopia de manual, dibuixant un Aragó que retrocedeix dècades. A l’habitual neoliberalisme que tanquen els seus acords, aquesta vegada construït a base de xecs escolars i bonificació dels impostos de donacions, successions i patrimoni fins als 700.000 euros (en això, doncs, molt semblantment a la nostra Comunitat autònoma), han consumat una tornada a l’imaginari més reaccionari de l’Aragó tardofranquista, quan el món rural era considerat, des del paternalisme de la capital, una mena de població indígena a la qual es pot prometre aigua per a regadius sense rendibilitat, sense cap model de desenvolupament ni cap alternativa.
En coherència amb això, PP i Vox han acordat derogar la Llei de Memòria Democràtica en una comunitat on la Guerra Civil va ser especialment dura, i en què, segons l’última actualització del mapa de fosses elaborat per mandat de la llei esmentada, quedarien pendents d’exhumar les restes de més de 10.000 aragonesos assassinats i llençats a més de 600 tombes anònimes.
Penso, doncs, que Feijóo no sols ha estat incapaç de desvincular-se de Vox i de la seva ideologia ultra que és, en alguns aspectes, marcadament anticonstitucional, sinó que ha acceptat de ser esclau d’aquest Madrid que, des dels anys 90 del segle passat, es proclama guardià de les essències d’Espanya al dictat d’un looby de periodistes i mitjans de comunicació que fixen en cada moment qui és un bon espanyol i qui és enemic d’Espanya. Un looby que, en paraules d’Albert Sáez, “està finançat per grans empreses que fa anys havien estat públiques o que d’una manera o d’una altra tenen negocis vinculats a les disposicions que es publiquen al BOE perquè són concessions de serveis públics o proveïdors de l’Estat. I tenen bona relació amb alguns cossos de funcionaris, com ara els advocats de l’Estat i alguns membres de la judicatura.”
Aquest looby es el que va propagar la “teoria de la conspiració” arran de la victòria de Zapatero el 2004, i va declarar “il·legítim” el que Sánchez formà el 2019, i és també el que ha creat el mot “sanchisme”, que defineixen com una amalgama de “rojos i separatistes” en la qual ara es veuen forçats a incloure fins i tot un partit burgès com el PNV, un cop aquest també ha decidit barrar-los el pas.
El “Vota Txapote!” que cantaven a cor les bases del PP davant el balcó de la seu madrilenya al vespre de les eleccions és segurament el lema que ha fet que molta gent moderada s’allunyés dels postulats que deriven de l’aliança dels populars amb Vox, una aliança que mantén i reforça la divisió d’Espanya en dues meitats: la que formen aquests dos col·lectius i la més plural que engloba pràcticament tots els altres grups polítics, creant entre una i altra un fossat d’incomprensió.
Les dificultats que implica aquest fet les comprovarem aquesta setmana amb l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. I després, en l’elecció —si acaba essent possible— d’un president que pugui formar un govern estable.
Tret, doncs, que es produeixin canvis que, ara per ara, semblen impossibles, en l’elecció de la Mesa, el PP, grup majoritari de la Cambra, només comptarà amb el suport de Vox, la qual cosa l’allunya d’obtenir la presidència. I aquí el PSOE ha de decantar-se sense saber si acabarà aconseguint també la presidència del Govern. Tot indica que la primera contrapartida serà permetre tenir grup parlamentari propi als grups independentistes que no compleixen els requisits. I després quedarà per definir el repartiment dels membres de la Mesa i el nom del candidat o candidata a la presidència.
Un cop resoltes les primeres incògnites el proper dia 17, podrem besllumar una mica el que ha de venir després, però sense cap garantia d’endevinar-ho, perquè si bé sembla evident que, mentre Feijóo no sàpiga treure’s de damunt el pes insuportable de Vox, no assolirà la presidència del Govern, Sánchez no ho té gaire més fàcil, perquè ha de recollir els vots de tots els partits que ja li van donar suport a la passada legislatura, i haurà de comptar també amb els diputats que estan a les ordres de Puigdemont, un home que, des de 2017, està vinculat a la dinàmica de la confrontació amb l’Estat i que, de moment, no sembla que es conformi amb les ofertes de plurilingüisme a les Corts i amb la condonació del Fons de Liquiditat autonòmica.
Josep Maria Quintana 