La conferència que se’m va encarregar dins el cicle “40 anys de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”organitzat per l UNED (Illes Balears) que el lector pot llegir si té interès a fer-ho en aquest mateix bloc, la vaig titular “Menorca i l’autonomia 40 anys després” i en la seva elaboració vaig intentar construir un text que fos útil per comprendre, sobretot, el paper que l’Estatut de 1983 i l’actual de 2007 donen als Consells insulars (de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) dins el marc autonòmic.
Més enllà de fer una lleugera aproximació històrica al sistema de govern de les Illes Balears i del de cadascuna d’elles des de la conquesta catalana, que no sempre va ser el mateix, ja que el procés històric seguit per cadascuna de les illes és força particular i, en molts casos, ben diferenciat, m’interessava sobretot enfocar la conferència a partir de la meva experiència personal, ja que vaig intervenir molt directament en els debats sobre aquestes institucions que van tenir lloc entre 1975 i 1979 i he seguit estudiant la seva evolució jurídica i política d’aleshores ençà. Considero, per tant, que sense conèixer el rerefons d’aquests debats, que expliquen els canvis que s’han produït en la concepció dels “consells”, es fa difícil entendre la seva naturalesa jurídica i el paper que, sobretot des de les illes menors, hem volgut atorgar a aquestes institucions.
La conferència parteix, doncs, del passat històric més llunyà, però vol sobretot fer comprendre el perquè dels Consells Insulars i el paper que, en el futur, han de seguir representant com a institucions que són (des de 2007) de la Comunitat autònoma, al mateix nivell que el president, el Parlament i el Govern de la Comunitat.
Josep Maria Quintana 