Cent anys enrere, a l’Espanya que vivia sota el règim de la Constitució de 1876, la sobirania residia en el Parlament i en el Rei, i no era difícil dirimir quina de les dues institucions l’exercia amb més força, ja que havent acordat tàcitament prescindir de la voluntat del poble, el rei tenia sempre la darrera paraula i era el qui, arbitràriament, encarregava la formació de govern a un dels líders de la cambra baixa. Tot seguit, aquest el formava i dissolia les Corts, convocava eleccions generals i, indefectiblement, les guanyava el partit del líder que estava al capdavant del país per designació règia. Sorpreses, per tant, com les que vam tenir els espanyols el passat 23 de juliol no eren possibles. Guanyava sempre el candidat i el partit que el rei havia decidit que havia de guanyar.
Hem, doncs, avançat i no poc amb la Constitució de 1978, aquesta que persones que encara no havien nascut aquell any o bé que amb prou feines tenien ús de raó quan va promulgar-se, de vegades critiquen durament parlant del “règim del 78”, quan aquest règim, amb totes les seves virtuts i defectes, és el més gran que li ha succeït al poble espanyol durant els darrers cent anys, precisament perquè no ha segrestat la sobirania política als ciutadans i permet que, tot i les crítiques de tupinada com les que va fer Ayuso dos dies abans del 28 de maig —“Sánchez se va a ir como llegó: con un intento de pucherazo”—, hagi de veure com a l’ajuntament de Madrid el PP treia una majoria absoluta. De tupinada, per tant, no n’hi va haver. L’acusació era falsa, una nova mentida.
També pot passar el que hem vist el passat 23 de juliol: que el partit (o la coalició) que havia de foragitar del poder els socialistes perquè “el pueblo ja no puede soportar el sanchismo”, no ha aconseguit prou vots per fer-ho d’entrada, com havien suposat, i ho tindrà molt difícil si les coses no canvien o no acaben produint-se unes noves eleccions que li siguin més favorables.
Aquestes sorpreses no s’haurien donat amb la Constitució de 1876, perquè el rei Felip VI hauria pogut “borbonejar” a plaer, com feia el seu besavi Alfons XIII, i ara podria decidir sense més discussió qui havia d’ocupar el poder. Avui, en canvi, el rei no pot fer el que li doni la gana, sinó que s’ha d’ajustar a un mecanisme constitucional que diu clarament com s’ha de procedir en aquest cas, tot i que, en el sistema que ens vam donar de democràcia representativa en el qual no elegim el president del govern sinó el Congrés dels Diputats, i són aquests els qui, un cop s’ha constituït el nou parlament, elegeixen la persona que ha d’estar al capdavant de l’executiu, el rei no pot “borbonejar”, però té un marge per decidir a qui encarrega el govern, ja que no hi ha cap norma escrita que digui que, forçosament, l’ha d’encarregar al líder del partit que més diputats ha aconseguit, perquè es podria donar el cas que, tot i així, aquest no tingués cap possibilitat de formar-lo.
Regula la qüestió l’article 99.1 CE, que posa en marxa el mecanisme de l’elecció de president un cop s’ha constituït el nou parlament, que, en el nostre cas, emprendrà la legislatura el proper 17 d’agost. Serà aleshores quan el rei proposarà, a través del president del Congrés, un candidat a la presidència del Govern, sabent que no hi ha, com he dit, a la Constitució cap article que l’obligui a proposar el candidat més votat. El rei té, per tant, un marge per actuar, la qual cosa no vol dir que es pugui guiar per les seves preferències polítiques personals que, com a tot ciutadà pot tenir-ne, però no pot exhibir ni, encara menys, ha de guiar-s’hi.
No oblidem que l’article 56.1 CE diu que el rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”, i per això imposa al cap de l’Estat una obligació genèrica, que no és sinó la de fer possible que les institucions funcionin amb normalitat. I perquè funcionin normalment, el rei ha de proposar un candidat que, dins el marc d’allò que és possible —o previsible—, sigui viable.
Aquest sol ser el líder del partit que ha tingut més vots, però no sempre és així. Com no sempre, atesa la complexitat de la composició parlamentària, hi ha un candidat viable. És aleshores quan, havent transcorregut dos mesos sense que cap dels candidats que el rei ha proposat obtengui el suport de la majoria absoluta del Congrés en una primera votació, o bé de la majoria simple a la segona, es dissol novament el parlament i es convoquen noves eleccions. De fet, els espanyols ja en som experts, perquè hem passat per aquest tràngol dos cops durant els darrers deu anys.
El 2016, el rei optà per Mariano Rajoy per formar govern, però aquest, que representava la força més votada, declinà la invitació. Encarregà tot seguit la comesa a Pedro Sánchez i aquest no obtingué la majoria necessària. Però gràcies a haver-ho intentat, obrí la via d’un nou procés electoral.
Què succeirà ara? Ho desconeixem. Sabem, només, que Feijóo demana que sigui ell l’elegit en primer lloc per intentar el que, ara per ara, sembla impossible. I el rei pot encarregar-li aquesta difícil missió. Però també podria encarregar-la a Pedro Sánchez, si cregués que té més possibilitats per formar govern. I val a dir que tots dos ho tenen prou difícil després que el sistema d’elecció proporcional (amb lleugers retocs en favor de les províncies menys poblades) que ens vam donar a la Constitució de 1978, ha provocat la paradoxa d’un empat entre les forces de dreta (PP i Vox) i la coalició que ja donava suport al govern actual (PSOE, Sumar, PNV, EH Bildu i ERC), amb 171 vots cada grup.
Desconeixem avui si aquesta mateixa coalició que va donar suport a Sánchez pot reeditar-se novament, però sí sabem que cap d’aquests partits donarà suport al PP més Vox, ja que així ho han manifestat. Tenim, doncs, que, si la coalició es reedita, tot queda a les mans de Junts, el partit que lidera Puigdemont des de Waterloo, que ha de votar sí o bé ha abstenir-se depenent del que voti Coalición Canaria.
Què decidirà Puigdemont? Ara per ara, sembla impossible saber-ho. És evident que, si ell ho vol, pot fer president Pedro Sánchez, però, com deia Albert Sáez a la seva tribuna de El Periódico, no ho farà perquè l’hi exigeixi la direcció del seu partit. No ho farà només per evitar que Vox governi Espanya i no ho farà d’esquitllentes. Per tant, molta feina té Pedro Sánchez per esbrinar per què ho farà o no ho farà Puigdemont.
El que sí sabem és que Sánchez no podrà treure el peu de la Constitució. Com no l’ha tret fins ara a pesar de les crítiques. No el va treure amb els indults, que tant han contribuït a la pau a Catalunya i a l’apaivagament de l’independentisme que, en conjunt, ha tret cinc diputats menys que el PSC. El marc jurídic està, doncs, molt taxat, i tanmateix hi ha camí a fer per la via política, i aquest camí ara només el pot intentar Pedro Sánchez amb el suport dels partits que han estat amb ell els darrers quatre anys.És cert que la imprevisibilitat de Puigdemont, que està pendent de resolucions judicials, europees i espanyoles, és l’únic factor que ningú no discuteix, i això fa que molts ens demanem a canvi de què podria donar suport a un nou govern socialista. La resposta no és fàcil, però estic convençut que, amb la Constitució de 1978 a la mà, hi ha encara moltes possibilitats de fer camí. I crec que seria un èxit per a aquesta Constitució i per a l’Espanya plural de la què jo em sento partícip que el president del Govern es pogués elegir amb el vot dels nacionalistes bascs i catalans, perquè això capgiraria damunt davall l’esquema sobre el qual se sustenta l’Espanya única que tant de poder ha concentrat a Madrid i ha provocat un enfrontament entre dos blocs irreconciliables des que José María Aznar va besllumar que era aquest enfrontament i la negativa al diàleg amb els qui tenim una diferent concepció de l’Estat, el que podia encimbellar la dreta al poder.
Josep Maria Quintana 