El Madrid que es confon amb el poder econòmic i polític, el Madrid on periodistes de premsa i radiofònics consideren que representen l’Espanya real, el Madrid —encara pitjor— que es confon amb Espanya (“Madrid es España” Ayuso dixit) ha topat amb un mur que no esperava el passat diumenge després que es van obrir les urnes. De fet, tampoc jo no l’esperava, aquest mur, però no us estranyareu si us dic que la meva reacció davant la “sorpresa” no va ser la mateixa que vam poder llegir a les cares dels qui, fent saltirons, o el que és el mateix, fent de la necessitat virtut, van sortir al balcó del carrer Génova madrileny per dir que havien guanyat les eleccions. I aquest cop no mentien, perquè realment havien guanyat, si ens ateníem als resultats obtinguts. Els 136 diputats del PP eren 12 més que els 122 que havia tret el PSOE, i els 33 del seu aliat Vox eren 2 més que els 31 de Sumar. Per tant, la victòria era clara, però no era la que havien predit i desitjaven. Perquè l’objectiu de Feijóo no era vèncer el PSOE sinó derrotar el “sanchisme” (com si amb aquest concepte es definís una ideologia), i per poc que fossin capaços de sumar, tots sabien que el resultat obtingut no era suficient per aconseguir-ho sense problemes. N’hi havia prou amb la simple observació de les cares i els rictus que no podien amagar perquè els espectadors veiéssim clarament que les paraules que allí es van pronunciar no es corresponien amb els sentiments que els dictava el cor. En definitiva, n’hi havia prou per comprendre que, dient aquest cop la veritat, novament mentien.
Quan en un discurs molt desafortunat Feijóo va dir que, si no aconseguia formar govern seria la primera vegada que, a Espanya, el líder del partit més votat no accediria a la Moncloa —sens dubte una veritat com un temple—, jo li recomanaria que n’assimilés una altra, de veritat, perquè si finalment no hi accedeix, serà ell qui tindrà el (des)honor de ser el primer líder del partit més votat que ha estat incapaç de formar govern perquè té el rebuig de gairebé totes les forces parlamentàries. I aquest no és un problema menor. I no ho és perquè, contràriament a l’aposta profundament democràtica que han fet els líders de les dretes francesa i alemanya de barrar el pas a l’extrema dreta, Feijóo ha llençat el seu partit als braços de Vox, i un cop ha fet aquesta opció, només té la possibilitat d’aportar al seu projecte el vot de UPN (1), que sumat als que han tret finalment PP i Vox després del recompte del vot estranger, que n’ha afegit un als populars a costa dels socialistes, dona 171 diputats.
Li ho va dir ben clar Andoni Urtuzar el passat dilluns quan Feijóo intentà aconseguir el suport del Partit Nacionalista Basc (PNV). I també li ho ha dit Coalición Canaria (CC). Amb Vox no van ni a missa, encara que siguin ultracatòlics els seus diputats.
Què és, doncs, el que ha succeït? Per què un Partit Popular al qual tot semblava que li venia de cara s’ha estrellat contra un mur? La resposta no és fàcil i suposo que tampoc unívoca, encara que és més senzill fer-la a posteriori que intuir-la abans de les eleccions. Per tant, em trec tot el mèrit respecte del que ara diré. I tanmateix hi ha una sèrie de factors que segurament han estat clau perquè s’hagi produït aquest resultat insatisfactori per a la dreta espanyola. Els analistes polítics n’han esmentat alguns, comesos sobretot durant la darrera setmana de la campanya electoral: no anar al debat a quatre de TVE, que va tenir un rellevant 34% de ‘share’, va provocar la sensació que Feijóo defugia la trobada perquè temia perdre. I els desmuntatge de la mentida sistèmica que li va fer la presentadora de TVE Silvia Intxaurrondo respecte de l’actitud del PP en els debats sobre les pensions, va deixar ben nu el personatge. En realitat, la periodista va aconseguir el que no va saber fer Pedro Sánchez en el cara a cara que van tenir a La Sexta: demostrar que Feijóo no és fiable. Aquell “No. Mis datos son correctos, señor Feijóo. Ni en 2012, 2013, ni en 2017 [el PP vvotó como dice Vd. en los debates sobre las pensiones]” va ser demolidor.
Tot i això, crec que el més decisiu perquè, contra pronòstic, el PSOE aguantés el vendaval que empenyia Feijóo a La Moncloa van ser els pactes amb Vox a València, Extremadura i les Balears. Potser no tant pels pactes en si mateixos, sinó perquè els nous alts càrrecs de Vox d’aquestes comunitats van abocar ràpidament idees tan oposades a la modernitat i tan sectàries —sobre el paper de la dona, prohibint obres de teatre, segrestant llibres d’algunes biblioteques públiques etc.— que van enervar molts moderats. I el resultat ha estat evident: menys confiança en Feijóo com a president, menys vots al PP (dels que el partit esperava) i majoria insuficient per formar govern. Els electors van protestar contra Sánchez en les municipals de juny, però a les generals del juliol no han donat prou confiança a Feijóo per les excentricitats de Vox que ha contaminat la gent del PP (el “vota Txapote” de la nit electoral n’és un exemple).
No voldria oblidar, però, un altre element, de força més calat, que demostra que el pacte amb Vox no era només una “excepció” que es veien necessitats d’afrontar, sinó —i això em sembla greu— una constatació que molts dels postulats de l’extrema dreta havien ja estat assimilats pel PP —per aquest PP en el qual no es reconeixia José María Lassalle i la gent demòcrata i moderada com ell, segons explicava a l’article que vaig esmentar fa un parell de setmanes—. I aquest biaix, aquest corriment cap a l’extrema dreta, s’ha vist de manera molt nítida en el suport que, abans de les eleccions, donà a Georgia Meloni i a les seves tesis favorables a l’ingrés de l’extrema dreta en el grup que, a Europa, té l’actual Partit Popular Europeu.
Aquest suport, que passà inadvertit a molts comentaristes espanyols (i no diguem a les forces polítiques i econòmiques del Madrid que es confon amb Espanya) el va veure clarament Enric Juliana. “Quina no seria la meva sorpresa —ha escrit a La Vanguardia—, quan la setmana passada, dos dies abans de les eleccions, el Corriere della Sera reproduïa a tota pàgina una entrevista del diari El Mundo amb Alberto Núñez Feijóo, en què aquest es pronunciava obertament a favor de l’ingrés de Meloni al Partit Popular Europeu.” És a dir que el “moderat” Feijóo feia campanya pels Germans d’Itàlia, que presideix la primera ministra italiana, i per Llei i Justícia, el partit de l’ultradretà Mateusz Morawiecki, que ha seguit amb molta atenció la campanya espanyola i ha manifestat el seu suport a Vox. Vet-aquí, doncs, la importància que, per a la democràcia europea, ha tingut aquest resultat electoral.
No vull, però, acabar aquest article sense advertir que, a pesar del que he dit fins ara, soc molt conscient de la gran dificultat que tindrà Pedro Sánchez per formar Govern. Avui només sabem que Feijóo no pot aconseguir més de 171 diputats, xifra que difícilment li pot donar la presidència, però això no significa que l’alternativa sigui clara, perquè Sánchez no ha obtingut tampoc la confiança necessària per aconseguir-la fàcilment, ja que s’ha quedat amb 121 diputats (1 més que el 2019), que, afegits als 31 de Sumar, fan 152, per sota, doncs, dels 171 del PP, Vox i UPN. Però és cert que, si Sánchez aconsegueix sumar els socis de la legislatura passada (Sumar, ERC, EH Bildu, PNV y BNG), amb un total de 171 diputats, necessitarà també per ser elegit els vots positius de Junts (7), el partit de Puigdemont, que, si hem de creure el que diuen els seus representants, converteix aquesta possibilitat en una quimera. O potser no, com diria Mariano Rajoy. Però d’això en parlaré un altre dia.Avui em limitaré a constatar que la gran diferència entre Feijóo i Sánchez és que el primer, tot i guanyar, ha sortit molt tocat, mentre que Sánchez, que ha perdut, ha vist reforçat el seu posicionament com a líder de l’esquerra. Ara que, si finalment Sánchez aconsegueix ser investit, preparem-nos, perquè allò de “Sánchez ha vendido su alma a los independentistas, los terroristas y a los enemigos de España” serà un martelleig tan continu com inaguantable.
Josep Maria Quintana 