El marge d’error de les enquestes fa que arribem al dia de les eleccions amb els escenaris oberts. Tanmateix, a pesar que les sorpreses sempre es poden donar, sembla dat i beneït que es produirà una gran victòria del PP de la mà d’Alberto Núñez Feijóo, ja que cap sondeig, excepte l’enverinat CIS de Tezanos, la posa en dubta. I tots deixen molt clar que la recuperació que anhelava Pedro Sánchez per al bloc de l’esquerra no arriba per cap banda. Fins i tot és improbable que la suma de les esquerres pugui configurar una minoria de bloqueig que eviti la majoria absoluta de les dretes sumant PP i Vox.
L’únic dilema que tenen, per tant, els espanyols —que es resoldrà aquesta nit—, és si Feijóo necessitarà o no de Vox per governar i, si es dona aquest supòsit, quina serà l’actitud del PSOE: permetrà, abstenint-se, un govern de Feijóo en minoria o forçarà l’acord d’aquest amb Vox?
El que sí sembla clar abans de saber quina serà la nova composició del Parlament és que haver-nos enfrontat els espanyols en dos blocs irreconciliables no ha estat en cap cas una bona idea, ni tan sols per a aquells que esperaven obtenir un benefici electoral amb el dit enfrontament. És, mutatis mutandis, el que ja va passar a Catalunya amb els independentistes i els dits constitucionalistes, i aquell enfrontament tampoc va ser bo per a ningú. A més, ressaltar el perill de Vox (exercici que jo he practicat a consciència), no sé si ha estat una bona idea, ja que no ha estimulat els votants del PSOE i, en canvi, ha col·laborat a presentar Feijóo com el vot útil davant de l’extrema dreta, com va succeir a Andalusia a les passades eleccions d’aquella comunitat autònoma.
Per això, si es produeix una contundent victòria de la dreta (jo no descarto fins i tot una possible majoria absoluta de Feijóo) i aquest necessita de Vox per formar govern, crec que seria un error que l’esquerra s’enroqués en el “no és no” afavorint aquest pacte, com ha passat a Extremadura, Aragó, València i les Balears, perquè el pacte acabarà per donar un poder i una visibilitat a Vox que no es mereix. I encara menys ens mereixem els espanyols que es provoqui un bloqueig (si les xifres el permeten, cosa que dubto) que ens empenyi a unes altres eleccions, com va succeir el 2018-2019. El bloqueig d’Espanya en plena presidència europea seria una irresponsabilitat, com també ho seria haver d’acudir novament a les urnes quan cap partit té res nou a oferir, excepte més enfrontament, més insults i més mentides disfressades amb mitges veritats. Aquest no seria un bon panorama per al futur del país.
Vist el que ha passat a la campanya electoral, crec que tots els grups, excepte Vox, que ha actuat de manera previsible oferint als electors la imatge d’un país que no es correspon amb la realitat, envoltant els seus missatges amb un llenguatge d’odi, menyspreu, venjança i nostàlgia d’un passat imperial que ni va ser el que ells prediquen ni podrà ser-ho en el futur, la decepció m’ ha vingut de la mà dels dos grans partits: PSOE i PP.
Des del meu punt de vista, Pedro Sánchez ha estat incapaç de veure l’allau que li queia damunt i, encara menys, ha sabut comprendre i acceptar el que li estava succeint, i aquesta és la causa que, com deia gràficament Albert Sáez, hagi posat cara d’esbojarrat, de persona que no entén el que li està passant i hagi caminat malhumoradament i reclamant totes les complicitats que ell no ha tingut en aquests cinc anys.
No hi ha res pitjor, en política, que considerar-se injustament incomprès, res pitjor que creure que la gent —aquella per a la qual has treballat amb ganes— es mostra incapaç de veure les bondats d’una política que, al teu judici, l’afavoria i, això no obstant, et dona l’esquena o no respon favorablement als avisos que tu li estàs fent perquè entengui que el que ve serà molt pitjor. En aquestes situacions, el polític acaba sent incapaç de copsar els propis errors i perd l’orientació, i això és francament perillós, ja que, davant d’un resultat electoral negatiu —el que, segurament, es produirà avui vespre per a Pedro Sánchez— difícilment s’actua amb la claredat de mires que s’exigeix en situacions difícils i compromeses.
Però no seria honest si no digués també que m’ha sorprès la campanya de Feijóo que, sens dubte, ha estat un èxit per a ell i per al seu partit, però que ha creuat totes les línies vermelles que un polític moderat (sigui conservador o progressista) mai no ha de creuar. I ho dic perquè crec que el PP ha construït la seva exitosa campanya electoral sobre la deslleialtat més profunda, i és precisament això el que ha dut a terme Feijóo: mentir amb aplom i serenitat, fins i tot amb aquell estudiat mig somriure que li va fer guanyar el debat amb Sánchez de manera contundent.
Feijóo, doncs, va noquejar Sánchez que estava segur de no perdre, però això no treu que el vagi guanyar mentint en qüestions de gran calat econòmic i social, i fent una cosa pitjor encara —que ha prodigat al llarg de tota la legislatura—: negar els encerts del Govern d’Espanya i soscavar així la seva autoritat ètica, tant davant dels espanyols com de les institucions de Brussel·les. Ara bé, també nosaltres hem de passar-nos la mà pel pit, ja que no és només culpa seva que venci la mentida, ja que aquesta mai no triomfaria si tinguéssim la capacitat crítica de detectar-la i denunciar-la.
I no podria concloure aquest article sense esmentar d’altres intervinents en la campanya que mereixen la meva crítica, com l’arquebisbe d’Oviedo, que ha decidit entrar-hi de ple amb un article publicat a ABC amb el qual s’alinea amb la dreta sense fer tan sols distinció entre PP i Vox. Sens dubte, amb l’article que ha intitulat “De incendios y elecciones generales”, l’arquebisbe s’ha posat al capdavant de la manifestació contra el Govern de Sánchez, a qui, sense nomenar-lo expressament, envesteix sense pietat, pel fet de provocar el ” desplazamiento calculado de la presencia cristiana en la sociedad”, i perquè “lo que la comunidad cristiana pueda hacer o decir, sufre una censura implacable al ser expulsada del paraíso de la modernidad donde se autoentronizan en su templo los nuevos predicadores”.
No es priva, doncs, l’arquebisbe d’envestir contra ells membres del Govern socialista afirmant que són “los amigos de todos los excesos paniaguados, las malas compañías que imborrables tienen en sus genes la sangre de sus actos terroristas o la rentable monserga de sus aspiraciones ‘indepes’, aliñadas concesiones y bendecidas con indultos como moneda de cambio”.
O sigui que la gran desinflamació de l’independentisme que s’ha produït gràcies a la política del Govern de Sánchez, que obté la crítica diària i contundent de Carles Puigdemont i dels seus amics, als quals, per cert, inflamà la nefasta actuació de Mariano Rajoy amb el seu no fer res, excepte crear una policia paral·lela pagada amb els fons reservats, no s’ha de tenir en compte perquè, segons l’arquebisbe, la maldat de l’esquerra es troba en els seus gens. Tanta caritat m’esborrona!
També rep la seva crítica —i aquest cop en to de befa—l’activisme de Greta Thunberg “con sus cambios climáticos y demás corifeos que la jalean”, i perquè ningú no s’enganyi, el monsenyor conclou la seva particular campanya electoral dient-nos en favor de qui hem de votar, perquè cal que triem “entre el desastre trucado y mendaz y el cambio deseable”. Per tant, “hay que escribir pacientes un itinerario juntos […] lejos de los pirómanos mendaces”. “España lo necesita y se lo merece”.
Comprendrà el monsenyor que, a aquestes paraules, jo no puc respondre dient Amèn.
Josep Maria Quintana 