Si alguna cosa hem de acceptar, encara que sense resignar-nos, és que l’extrema dreta va creixent i implantant-se en molts llocs d’Europa, i que la dreta democràtica —la que durant més de quaranta anys ha intercanviat els governs amb la socialdemocràcia— cada dia veu més innecessari (no sé si per convicció o per sobreviure) formalitzar un cordó que tanqui el pas a l’ultradreta, que a mi no m’inquieta especialment per les idees que pugui tenir en política econòmica, sinó pel retrocés que implicarà en el respecte als drets humans, als immigrants, als més desfavorits, a les dones, als marginats i als que no combreguen amb els seus principis.
En un recent article sobre el que passa a França, on fins avui la senyora Le Pen no ha aconseguit cotes de poder en el govern de l’Estat, tot i estar molt present a l’Assemblea Nacional i a les regionals, i d’haver superat els 13 milions de vots a la segona volta de les eleccions presidencials del 2022, la primera ministra actual, Élisabeth Borne, quan en una entrevista radiofònica se li va preguntar si creia que el RN (l’antic Front Nacional de Jean-Marie Le Pen) era el partit hereu de Philippe Pétain, líder de la França que, durant la Segona Guerra Mundial, va col·laborar amb l’Alemanya nazi, va respondre: “No cal banalitzar [les] idees [del RN]. Són les mateixes. Continuo pensant que és una ideologia perillosa”. L’entrevistador va insistir: “Hereu de Pétain?”. “Sí”, va respondre la primera ministra, “hereu de Pétain també”.
Sembla que aquesta afirmació no va agradar prou al president de la República, Emmanuel Macron, qui va afirmar que “La lluita contra l’extrema dreta ja no passa per arguments morals [perquè] no aconseguirem fer creure a milions de francesos que han votat l’extrema dreta que són feixistes”. I potser tenia raó, però el cert és que, conscientment o no, l’extrema dreta assumeix posicions molt properes al feixisme, i és molt comprensible que una dona com Borne, filla d’un supervivent del camp de concentració d’Auschwitz, tingui raó.
Tornant, doncs, a l’auge de l’extrema dreta, mentre en temps d’Angela Merkel al capdavant de la CDU es van aprovar successives resolucions rebutjant tota cooperació amb l’AfD (Alternativa per a Alemanya), amb la seva retirada del poder, el 2021, es va començar a considerar que era qüestió de temps que el cordó s’afluixés. I avui, aquest partit ja és present al Bundestag i, segons les enquestes, és la segona formació en intenció de vot després dels conservadors de Friedrich Merz i de la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). I tot i que Metz no sembla tenir la convicció de Merkel per frenar l’aultradreta, hem de reconèixer que Alemanya és encara un dels pocs estats europeus en què (no sé fins quan) el cordó sanitari a l’AfD subsisteix en tots els nivells, inclosos els governs regionals.
Encara més, el tripartit entre socialdemòcrates, verds i liberals del canceller Olaf Scholz comença a ser una illa política entre els governs d’Europa. Fa només un any, la socialdemocràcia liderava els executius danès, suec i finlandès —a més del noruec, fora de la Unió Europea (UE), però dins l’OTAN—. A finals de l’any passat, Suècia es va passar a la coalició de centre-dreta que dirigeix Ulf Kristersson, amb l’ultradreta com a aliat “extern”, però marcant l’agenda. Ara se li ha afegit Finlàndia, amb els radicals dins de l’executiu. I a Espanya, està per veure si el resultat de les eleccions generals del 23 de juliol ratifica el Govern de coalició entre el PSOE i Sumar o genera un executiu conservador, com pronostiquen totes les enquestes.
Observava fa poc La Vanguardia que tenim el flanc est de l’OTAN cada vegada més dretanitzat —amb l’excepció noruega—, des del bàltic a Polònia, on l’ultranacionalista partit Llei i Justícia (PiS) del primer ministre Mateusz Morawiecki aspira a la reelecció en les eleccions nacionals que presumiblement se celebraran a l’octubre. Des del PiS s’aventura amb la convocatòria d’un referèndum coincidint amb la data electoral, que encara no està fixada, per sotmetre al vot ciutadà el pla de la Comissió Europea (CE) per a la reubicació entre els estats membres dels sol·licitants d’asil o l’obligació d’abonar 20.000 euros per cada sol·licitud rebutjada. Morawiecki assegura que Polònia no acceptarà imposicions en matèria de refugiats, recorda que té en el seu territori més de dos milions d’ucraïnesos i sembla disposat a convertir aquests arguments en el seu cavall de batalla per a la reelecció.
Això s’ha d’afegir al volcà polític de Finlàndia que va coincidir amb la formalització del seu ingrés a l’OTAN, també al mes d’abril, precipitat per l’inici de la invasió russa i a l’espera que Suècia aconsegueixi el vistiplau de Turquia per convertir-se en membre de ple dret de l’Aliança. Des de l’OTAN s’insisteix que això ha de materialitzar-se en la cimera del pròxim juliol, a Lituània. Ankara, de moment, no cedeix. I no oblidem que el nou govern dretà de Suècia ja va endurir les seves lleis d’immigració, en part per poder complir amb els requisits que li reclama Ankara a canvi de retirar les seves objeccions a l’ingrés i perquè aquest és el mandat de l’electorat de Kristersson i els seus socis.
Mentre això ocorre a Europa, Espanya viu també la seva història particular amb els pactes PP-VOX per configurar els parlaments regionals i els executius d’algunes comunitats autònomes; pactes d’una banda inevitables, ja que l’esquerra que representa el PSOE no està disposada a col·laborar perquè es formi aquest cordó sanitari, i perquè la dreta democràtica que representa el PP minimitza incomprensiblement les propostes radicals, negacionistes i de condemna a la violència de gènere que prediquen sense embuts els candidats de VOX.
El problema és, doncs, fonamentalment del PP, ja que VOX sempre ha negat la violència de gènere i el partit de Feijóo no pot argumentar que aquest discurs negacionista li vingui de sorpresa. I el pacte de València ha fet sonar totes les alarmes. No només perquè el seu candidat era un home condemnat per violència de gènere que mai ha demanat perdó, sinó perquè el seu partit mantenia i manté en el seu programa electoral suprimir la llei de Violència de Gènere aprovada al nostre país.
Tot i que el PP ha parlat al llarg d’aquestes darreres setmanes de “línies vermelles” i ha venut com un èxit que Carlos Flores renunciés a entrar com a vicepresident a la Generalitat valenciana després de prendre la via d’escapament del Congrés dels Diputats, el discurs de Feijóo i dels seus sonen a buit: sabien el que hi havia i el que passaria, però segurament no esperaven que la polèmica esclatés tan aviat.
Ha dit Borja Sémper que “més important que la denominació de les coses” és “no donar ni un pas enrere”. Per descomptat, però, com observava molt agudament Ana Bernal-Triviño a La Vanguardia, no dir les coses pel seu nom ja és un pas enrere. I la realitat dels pactes és alguna cosa que tindrà transcendència, ja que, si parlem de casa nostra, he de dir que, encara que revestit de moderat en el seu discurs de presa de possessió, el president del Parlament de Balears sembli un demòcrata irreprotxable, seguirà sent l’autor dels comentaris masclistes i xenòfobs que ha publicat als seus articles, ja que pertany a un partit que nega la violència sistemàtica cap a les dones i que ha parlat de “Chiringuitos feministas” amb la mateixa tranquil·litat que un “gestor d’ansietats” menorquí, conegut pels seus postulats ultranacionalistes, titllava els qui no pensem com ell de “cotorras adiestradas en defensa de sus privilegios”. Un gran nivell dialèctic!
Deixant de banda comentaris com a aquest, voldria només recordar al PP que no oblidi que ha pactat amb el partit que nega minuts de silenci a les víctimes i no forma part del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, on sí hi trobem el PP. Per tant, no s’estranyin si els dic que és incongruent condemnar per una banda i tolerar per una altra.
Josep Maria Quintana 