Tan aviat com l’extrema dreta espanyola ensuma cotes de poder (i en aquesta definició —que quedi clar— no incloc el PP), sorgeix la polèmica sobre la política lingüística i l’oficialitat del català a les comunitats en què aquest comparteix categoria amb el castellà. I dic comparteix perquè, en totes aquestes comunitats, el castellà té els mateixos drets (és cooficial) que el català.
Tot i així, l’extrema dreta no es conforma i, si acudim al programa electoral de VOX –que sintetitza en un document que titula “100 medidas para la España viva”—, podem llegir el següent al número 4: “Ninguna administración ni particular puede menospreciar la lengua común de todos, el español. Mucho menos discriminarla. Hay que cumplir estrictamente el mandato constitucional de que todos los españoles tienen derecho a utilizar el español, y el deber de conocerlo. Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación.”
No ens hauríem de sorprendre, per tant, que VOX es mostri contrari a la cooficialitat plena de les dues llengües a la nostra comunitat autònoma, i encara més, a les polítiques de “normalització lingüística”, que conceptua com abusos o com a fonts de discriminació de la llengua espanyola.
Comprenc, doncs, el maldecap que deuen tenir els candidats del PP guanyadors de les eleccions que, amb més o menys necessitat, han de menester el vot de VOX per accedir a la presidència, i alabo la voluntat expressada per Marga Prohens quan diu que vol assumir el càrrec sense el vot de VOX, encara que, com ella sap molt bé, això només serà possible si aquest partit s’absté a la votació o bé és el PSOE el que, en un exercici de responsabilitat, pacta amb el PP una manera de facilitar-li la presidència sense el vot dels ultradretans.
Però no és el meu propòsit parlar avui de la investidura de la senyora Prohens, sinó d’aquest posicionament ideològic que considera “font de discriminació” la cooficialitat del bilingüisme i les polítiques de normalització lingüística.
Ningú que em conegui s’estranyarà tampoc si afirmo que la consideració d’aquests dos fets com abusius o discriminatoris em sembla un error majúscul, ja que ni la cooficialitat plena ni les polítiques de normalització lingüística impliquen cap fet vexatori contra una llengua determinada. Estam, simplement, davant d’ “opcions de planificació lingüística” que s’han establert històricament en països desenvolupats.
Parlant d’això mateix, un sociolingüista que vaig llegir fa temps i del qual ara no recordo el nom, insistia en aquest punt i deia que ni el bilingüisme oficial ni la normalització lingüística es podien qualificar d’abús, com no es pot qualificar com a tal, posem per cas, regular l’educació religiosa, o bé establir mesures de protecció del territori. Es tracta, simplement, d’opcions legítimes per protegir un bé determinat que està en perill i, en el nostre cas, d’opcions que deriven de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’autonomia. Òbviament, aquestes ens poden agradar més o menys, però no deixen d’estar consagrades per lleis fonamentals.
Acceptem, doncs, que tant la defensa del bilingüisme com la normalització lingüística de la llengua pròpia (pel fet de ser el català, en el nostre cas, la llengua més dèbil) no són decisions que s’han pres pel caprici d’uns polítics il·luminats (a pesar que, dia sí, dia també, algun comentarista s’hi refereix amb els més feridors epítets —gairebé sempre insultants—), sinó perquè la sociolingüística, que és una ciència com ho potser l’astrofísica, considera que la normalització lingüística és indispensable quan hi ha fortes diferències dialectals o situacions de diglòssia. No és, doncs, estrany que la definició d’aquesta tasca aparegui en qualsevol manual elemental de sociolingüística.
D’altra banda, el model d’iniciar l’escolarització en la llengua pròpia d’un territori no és tampoc un caprici, sinó una possibilitat que el Tribunal Constitucional ha reconegut com a vàlida per arribar al bilingüisme real, i és un model bastant comú en països plurilingües que tenen polítiques lingüístiques explícites i ben concebudes. Tot i així, he de reconèixer que no és l’únic model constitucional possible, sempre que l’elegit condueixi també a l’aprenentatge real de les dues llengües cooficials.
Cal recordar en aquest punt, que no són pocs els estats on conviu el plurilingüisme, però és cert que en molts d’ells no s’institucionalitza un model de coexistència de llengües (i això sí que és discriminatori per a la llengua que es considera marginal), sinó que una llengua (generalment la més gran i poderosa políticament i culturalment) s’erigeix com a única “propietària” de l’espai lingüístic, provocant així la reducció en l’ús i fins i tot la desaparició de les llengües minoritàries.
Aquest, no cal dir-ho, és el somni de VOX per a la nostra terra i és el model que va estar vigent a Espanya durant la meva infància en plena dictadura de Franco. Però no és el model del PP, ja que, el passat 22 de maig, Marga Prohens declarava a “OK Diario” (Balears) que “En el tema de la lengua hay que cumplir con lo que dice el Estatut y hay que cumplir con lo que dice la Constitución. Tenemos dos lenguas oficiales. Ambas lenguas, el español y el catalán, deben ser vehiculares en la educación y además se debe finalizar la educación obligatoria con un dominio perfecto de las dos lenguas. Y además, tenemos que garantizar la libre elección no sólo de centro sino también de primera lengua en la primera etapa educativa, libre elección de lengua para la lectoescritura.”).
Veiem, doncs, que Prohens es desmarca de la política d’Armengol, ja que defensa que la llengua castellana també pugui ser llengua vehicular a l’ensenyament —cosa que ens agradarà més o menys (certament no és la meva opció)—, però no qüestiona el model estatutari que consagra el bilingüisme i afavoreix les polítiques de normalització lingüística, en línia amb el que preocupa als lingüistes actuals. Sense anar més lluny, la Linguistic Society of America té una secció dedicada a les “llengües en perill d’extingir-se” per cridar l’atenció sobre aquesta matèria.
Tot i així, sabem que hi ha polítics als quals el perill d’extinció d’una llengua que no és la seva pròpia els importa menys que l’extinció d’una espècie animal. Són els que defensen l’auge de les grans llengües (en el nostre cas del castellà) i consideren inevitable la minimització o la desaparició de les petites (i aquest seria el cas del català). No obstant això, cal destacar que aquests polítics revestits de lingüistes (que entre nosaltres —i amb molt poques excepcions— ens donen lliçons sobre com hem de tractar la llengua catalana utilitzant el castellà) no representen la majoria dels estudiosos del llenguatge humà, encara que opinin el contrari els militants de VOX.
Deixant, doncs, de banda el que pugui pensar aquest partit, crec que, per a qualsevol ciutadà que sigui respectuós amb els drets dels qui l’envolten, hauria de ser preocupant que una llengua amb un nombre reduït de parlants, però amb potencial per desenvolupar-se plenament, no ho aconseguís a causa de limitacions institucionals. I això perquè les llengües són objectes tant del món natural com del cultural, i mantenir-les i enriquir-les és un deure de les comunitats sociopolítiques que poden permetre-s’ho i, a més —i aquest és el nostre cas—, mantenir-les i enriquir-les és un deure fixat en unes normes de primer rang, com són la Constitució i l’Estatut d’autonomia.
Confiem, doncs, que en aquesta nova etapa política que estem a punt de viure —i estic convençut que serà així—, el PP no cedirà a polítiques com les que vol dur a terme VOX en matèria lingüística.
Josep Maria Quintana 