Mentre m’estaven curant a hospital d’una ferida que m’havia fet en una cama (tinc una pell que és com a paper de fumar), va arribar la notícia que s’havia esbocat el sostre de l’aeroport i que una vintena d’obrers havien quedat atrapats. D’immediat tota la maquinària del servei d’urgències es va posar en marxa i jo vaig sortir el més ràpid possible. No volia fer nosa a una gent que ben segur que estava més malferida que jo. Finalment no va ser així i l’alarma, tot d’una molt severa, va finalment alleugerir-se perquè els ferits només foren tres: dos lleus i un de pronòstic reservat, tots tres portuguesos, assalariats de l’empresa concessionària de la construcció de la nova terminal.
Quan vaig saber que eren portuguesos els ferits vaig sentir una mena d’amargor. Uns homes, em vaig dir, que han vingut a fer la feina que nosaltres rebutgem. Aleshores vaig pensar en el discurs que la presidenta del Consell de Mallorca havia fet en la festa de la Diada: “A Mallorca -va dir- no hi cap ningú més”, i tot seguit es van poder escoltar els aplaudiments dels seguidors de la incombustible líder d’Unió Mallorquina, aquest partit que, amb dos o tres diputats, ostenta el govern del consell insular.
Curiosament, i encara que sembli impossible, Mallorca, com les altres illes de les Balears, ha estat terra d’emigrants, de gent que farta de fam (i perdoneu el joc de paraules) va partir mar enllà a la recerca de feina (la que fos) per a donar un bondrell de pa als seus fills. Uns ho aconseguiren i uns altres no. D’aquests, n’hem perdut la pista. Potser n’hi ha alguns que van quedar atrapats en una mina de Potosí o sota l’arena assassina del Sahel, amb resultats encara pitjors que els treballadors portuguesos que ahir quedaren atrapats a l’aeroport de Menorca. Sortosament, aquests se’n sortiran i potser un dia no molt llunyà tornaran a la seva terra per abraçar les seves dones i els seus fills, que deuen pregar a la verge de Fàtima perquè també ells puguin un dia emigrar a Menorca, o a Mallorca, tant se val! per a emigrar en definitiva a unes terres que consumeixen en pinso per a animals domèstics una quantitat d’euros que segurament bastaria per a proveir l’hospital del pare Bonet a Ghana, en el qual ha treballat durant molts anys el metge cooperant, Joan Albertí, fill de l’expresident del Consell de Mallorca, Jeroni Albertí, un antecessor d’aquesta senyora que diu ara que a Mallorca ja no hi cap ningú més.
Josep Maria Quintana 