Estimat director: Després del cessament d’hostilitats al sud del Líban, els mitjans d’informació àrabs i israelians han esdevingut un lloc apassionat de discussió. Hezbollah, que pot enorgullir-se de no haver estat laminat per l’exèrcit jueu, s’ha convertit en objecte de culte per als àrabs, encara que els libanesos (o alguns libanesos) estiguin preocupats pel futur de la integritat del seu país, alhora que els israelians (molts israelians) aclaparats per no haver vençut (no vèncer és d’alguna manera perdre), volen demanar comptes a Olmert i al seu govern.
Aquesta podria ser la síntesi del que està passant ara a l’Orient Mitjà, però en l’espai de què disposo hauré de dir alguna cosa més. En efecte, la batalla que va emprendre Hezbollah contra Israel ha tingut un eco desconegut fins avui en el món àrab, cosa que ens empeny a demanar-nos el perquè d’aquest fet. En un article brillant publicat el diari Al-Hayat (Londres), Dalal Al-Bizri ha dit que la fascinació per Hezbollah i la seva lluita ha transcendit les fronteres i ha unit els països àrabs per una raó fonamental (i al meu entendre, extremadament perillosa): que mentre la reivindicació palestina, la resistència a l’Iraq, la guerra al Sudan o bé els enfrontaments a Somàlia són processos bèl·lics de caràcter estatal, o bé de reivindicació d’un determinat govern o d’una independència d’un determinat estat, a l’enfrontament entre Israel i Hezbollah, aquesta organització no representava cap estat, ni feia tampoc una reivindicació de caràcter territorial, ans es definia simplement com una “milícia islàmica”, i tot allò que, avui, en el món islàmic, avança sota la cobertura de la religió i es mostra com a protegit per la mà de Déu (recordeu que Hezbollah significa “el partit de Déu”) té el triomf assegurat.
Però no és només això (que per mi seria ja prou significatiu i perillós), sinó que hi ha encara un altre aspecte remarcable i igualment terrible (si més no des del meu punt de vista): és el regust i la fascinació que el fenomen de Hezbollah representa de refús, de rebuig i de fàstic de l’estat com a subjecte del dret internacional. En efecte, milícies que no s’ajusten als interessos d’un estat, sinó d’una idea supraestatal, com és la defensa i propagació de l’Islam –i això és Hezbollah- revelen un desig molt profund d’acabar amb l’estat, aquest estat que ells execren i al qual dediquen les pitjors injúries, aquest estat que apareix com a traïdor i impotent en l’expansió de l’Islam, aquest estat que en alguns casos s’agenolla davant d’Israel i dels Estats Units. Els estats, doncs, han esdevingut per a gent com Nasrallah estructures no sols impotents, ans també que dificulten el progrés d’aquest islamisme que ho ha d’envair tot i que tot ho ha de governar.
Això ho hem vist, no sols en observar la impotència del poder constituït al Líban, que ha estat un convidat de pedra en aquesta guerra, sinó en comprovar la força motriu i transformadora de les consciències individuals que ha tingut el nou i més lloat líder islàmic del moment, Hassan Nasrallah, per a defensar les idees del qual, la gent està disposada a perdre-ho tot i a morir.
Però el futur immediat (i això ho saben fins i tot els més fanàtics seguidors de Nasrallah) passa per assolir el poder real al Líban, car, encoratjats per la victòria de Hezbollah (ja he dit que el simple fet de no haver estat vençuda comporta una victòria de la milícia islàmica), els responsables libanesos pro-sirians es plantegen la possibilitat de perpetrar un cop d’estat al Líban i de reprendre el poder que van perdre quan l’exèrcit de Síria es va veure obligat a abandonar el país, l’any 2005. Pertot arreu s’especula sobre que implicarà l’èxit obtingut per Hezbollah, i hem vist –que n’és de significatiu, això!- com una de les principals figures del moviment anti-sirià, el líder drus, Walid Jumblatt, demanava a Hezbollah (suposo que amb un aí al cor) que posés la seva victòria al servei de l’Estat libanès.
És cert que Nasrallah ha declarat repetidament que els libanesos no han de tenir por de la seva organització, però és forçós de constatar que, cada dia que passa, més s’estén la creença que Hezbollah oferirà el seu èxit als pro-sirians. I això ho dic, estimat director, pel fet que Emile Lahud (president de la República de Líbia i destacat pro-sirià), Soleiman Frangié (exdiputat maronita, també pro-sirià) i Michel Aoun (general cristià que va fer una aliança amb Hezbollah) hagin insinuat directament o indirectament la necessitat de perpretar un aixecament, en definitiva un cop d’estat al Líban.
Emile Lahud, en efecte, ha qualificat la participació francesa a la FINUL (Força Intermediària de les Nacions Unides al Líban) de “nou mandat francès” (tot al·ludint així a la situació colonial anterior) sobre el sud del Líban. Soleiman Frangié ha reclamat als membres del moviment del 14 de març 2005 (la coalició anti-sirianà que és ara en el poder) de reconèixer la seva “derrota”. I Michel Aoun ha demanat la formació d’un govern de “salvació nacional” (amb una gran representació de Hezbollah i dels pro-sirians) que estigui dotada de poders d’excepció.
Tot això que et conto, estimat director, em serveix per a afirmar que l’enfrontament de Hezbollah amb Israel i la seva no derrota (que ha esdevingut, doncs, victòria) està servint per a fer un arranjament de comptes a l’interior del Líban. O el que és el matiex: per a eliminar les forces democràtiques i anti-sirianes del poder i per a preparar un retorn a aquest poder dels partidaris de Síria (en definitiva, dels assassins de Rafic Hariri), amb la qual cosa Damasc i, en nom seu, el dictador El Assad, recuperarien el poder i la influència perdudes a la zona.
Si a això hi afegim que el sostenidor principal (i principal proveïdor d’armes i de diners) de Hezbollah és l’Iran d’Almadinejad, i contemplem amb calma la reflexió a què m’he referit d’Al-Bizri sobre la crisi del concepte d’estat que significa la victòria dels moviments islamismes, aleshores tindrem un cocktail de fets i de realitats que penso raonadament que ens han de preocupar.
En aquest sentit, doncs, i permet-me que acabi aquesta carta referint-me a la situació de casa nostra, comprenc la preocupació de les famílies dels militars que, encara no fa una setmana s’embarcaren a Rota per a integrar-se en els efectius que, sota mandat de l’ONU, han desplegat la seva força pacificadora al Líban. Riscos no els en mancaran, com reiterava Rajoy en el Parlament espanyol. La llàstima d’aquest debat és que el líder popular no pretengués amb el seu discurs allò que semblava pretendre, perquè en aquest discurs, el que més directament importava al portaveu del PP (això segons la meva opinió) era saldar comptes amb el passat, en un intent d’emblanquinar un dels episodis més negres i més polèmics del govern d’Aznar, episodi que pesà decididament sobre la derrota electoral dels conservadors. I ho va fer no per a entonar el mea culpa, sinó per a defensar el seu antecessor i per a dir que Iraq fou el mateix que és ara el Líban. I això, amic director, no és veritat.
Josep Maria Quintana 