Després de la confessió de Grass a la qual feia referència en un comentari anterior, el debat ha pres dimensions per mi absolutament desproporcionades. A Grass li han sortit enemics per tots costats, que ara intenten llepar-se les ferides tot atacant l’escriptor alemany.
Després de llegir pacientment totes les opinions (Courier International n’ha fet una síntesi admirable), em quedo amb la reflexió de Hans Mommsen publicada al Frankfurter Rundschau. Diu:
“La lapidació que es prepara no desconeix només el fet que difícilment es pugui reprotxar a un jove de 17 anys d’haver format part de les Walffen SS; ans nega també el dret de cadascú a superar per ell mateix l’esfondrament de valors que ha arrossegat la caiguda del règim nazi, i el mutisme, gairebé el refús, en les consciències dels qui n’han estat més conscients.
Que Grass, en el procés d’aquest relat autobiogràfic decideixi d’aixecar el vel sense reserves sobre aquest episodi de la seva joventut hauria de ser saludat per tots els pensadors crítics. Doncs bé, aquest fet ha servit ben al contrari de pretext per a una operació sensacionalista que ha posat en dubte la credibilitat de Günter Grass, mentre que els seus adversaris es preparen per a fer miques el seu testament polític.”
Josep Maria Quintana 