Estimat director: El passat dissabte, Juan Manuel Lafuente, publicà un interessant article de caire històric (“El 1 de septiembre de 1535”) on explicava l’assalt de Maó per les tropes del pirata Barba-rossa. Deia:
“La antigua Universidad que actuaba como máxima autoridad local, se reunió para debatir la polémica rendición, que fue aceptada el día 4 de septiembre. Pero impusieron una condición: la de salvar sus diez casas con sus familias y bienes. El corsario y su banda saquearon, robaron y destruyeron todo lo que encontraron en su camino. Fue así como abandonando el puerto de Mahón al amanecer del día 5, cargados con unos ochocientos prisioneros; más de la mitad de lo que se estimaba que era su población, lo que puede dar una idea de las desastrosas consecuencias del asalto.
Es muy posible que esta dramática parte de nuestra historia no haya sido objeto ni celebraciones ni de conmemoraciones, como sucede con el salto de Ciutadella, debido a esta polémica rendición, que no pasó por alto las autoridades que ordenaron el ajusticiamiento público de los responsables de la rendición”.
A la vista dels que jo sé, penso que tot el que diu Lafuente és cert, només que potser no insisteix prou en un dels dos punts que esdevenen fonamentals d’aquesta història: concretament en el de fellonia de les autoritats maoneses. L’altre punt bàsic és, evidentment, el setge i l’assalt pel pirata turc. Val la pena, doncs, que hi insistim una mica perquè la rendició de les autoritats no pot qualificar-se només de “polémica” (penso que Lafuente ha estat, en això, massa benèvol), ans crec que s’ha de qualificar sense embuts de traïdora, perquè en aquella ocasió cometeren una clara fellonia de la qual tots ens n’hem d’avergonyir.
Per analitzar aquest fet històric hem de situar-nos al bell mig de la vila emmurallada, on trobem –com molt bé diu Lafuente- diversos portals. D’algun es veuen les aigües del port al peu de la ciutat. Imaginem que és l’estiu i que les aigües són tranquil·les, planes i transparents. Potser ja ha caigut alguna turmenta de final de temporada, o per ventura encara no ha caigut i la calor xafogosa ens enganxa les robes. Això sí, l’estiu és calent i la humitat molt pesada. No oblidem que hem retrocedit en el temps i que som als anys trenta del segle XVI, quan Maó és una petita ciutat, la segona en importància de l’illa, que té Ciutadella com a capital, seu del governador, un governador (del qual no sabem tan sols el nom) que viurà un moment força amarg de la història de la vila.
Com tots sabem, l’auge de Carles I és simultani a l’expansió dels turcs per la Mediterrània. Barba-rossa, nomenat almirall per Solimà II, ha conquerit Alger i Tunis i sembra el terror pertot arreu. Carles I s’alia amb els genovesos per a tallar l’expansió otomana posant al front de l’esquadra l’almirall Andrea Doria que, després de fer escala al port de Maó (“julio agosto y Mahón…” recordem-ho), entra victoriós a Tunis el 21 de juliol de 1535.
I passo a relatar-te la història, estimat director, no sense dir primer que dos frares del Convent de Sant Francesc, fra Bartomeu Genestar i fra Francesc Coll, pescaven a l’escull des frares quan un estol de naus que enarborava l’ensenya de l’emperador Carles entrà al port mentre repicaven les campanes de les esglésies. Els frares, pujaren a un vaixell ancorat, suposem que amb ganes de veure l’espectacle de prop i donar la benvinguda al monarca, quan van adonar-se de l’engany. No eren espanyols els visitants, les naus eren turques i el seu cap era Barba-rossa.
Fent de la necessitat virtut, els frares pujaren a la ciutat molt ràpidament i donaren l’avís. Al cap de poc temps les portes eren tapiades i es posava en marxa una complicada i escassa defensa que maldà per proveir-se de reforços de fora tot enviant missatgers a Ciutadella per tal de prevenir el Governador de Menorca que, en tenir notícia dels fets, recaptà ajut de Mallorca enviant-hi, però, un missatge per ventura massa optimista, atès que, segons deia aquest, els assaltants de Maó «estan mal armats i són dolenta gent». Era el dia primer de setembre de 1535. Sembla que l’endemà arribaren reforços de diferents indrets de l’illa, però el combat no fou tan planer com s’esperava, ja que el mateix governador va trobar-hi la mort amb un centenar dels seus homes. Alguns aconseguiren d’entrar a la ciutat, però la gran majoria van ser fets presoners pels assaltants a les portes mateixes de Maó. Era el dia 3 de setembre.
El setge fou dur (de Mallorca no arribà cap auxili) i la moral començà a ressentir-se malgrat que el batlle Jaume Escala manifestà davant les primeres defeccions (alguns havien escalat la muralla tot passant-se a l’enemic) que era necessari resistir. Barba-rossa, irat per la resistència i segur de la seva posició, no pretenia, només, or i riqueses, i demanava ja cent infants i cent donzelles de més de set anys. La situació era, doncs, terriblement compromesa i el pessimisme començava a fer estralls. I fou llavors, precisament, quan els caps de la resistència van congriar la fellonia. Comissionats pel Consell que presidia el batlle Jaume Escala, segellaren un pacte amb el turc. Però Barba-rossa no va conformar-se amb les anteriors peticions i exigí més venjança, la qual pogué satisfer en entrar a Maó vorejat de mil soldats que saquejaren la vila, violaren les dones i feren vuit-cents presoners. Els dos franciscans que havien donat l’avís i el guardià del Convent de Jesús foren degollats i les esglésies cremades. Només es respectaren les cases dels conjurats en la traïció. Era la nit del 4 de setembre. L’endemà, Barba-rossa abandonava el port amb el botí deixant darrera seu una estela de mort i ruïna de les quals la ciutat trigà molts anys a refer-se.
Sortosament, la trista història no acaba aquí. Detinguts els traïdors i traslladats a Ciutadella, foren jutjats uns mesos més tard. Els jurats de Menorca, en escrit de 30 de setembre de 1536, demanaren al nou Governador que els culpables fossin castigats severament, i el 20 d’octubre d’aquell mateix anys, després de dotze mesos d’humiliacions i turments, fou llegida la sentència que imposava la pena capital al batlle Jaume Escala, al cavaller Antoni Olivar, als ciutadans consellers Francesc Mir, Jordi Uguet i Gil Calderer. I també a Nicolau Calderer, Bernat Escala i Bartomeu Mir.
Tots els processats foren trets de les presons i conduïts pels llocs públics de costum a Ciutadella fins a la plaça del Born. I segons ens conta Elvir Sans (1957), allí s’executaren les penes: al cavaller Antoni Olivar li fou tallada la mà dreta, perquè amb ella havia obert les portes al turc; al conseller Jordi Uguet li fou tallat el peu de la mateixa part, perquè amb ell entrà a la vila assetjada en companyia de l’invasor; i acte seguit, foren tots decapitats i se’ls mutilà; i el cap i la mà d’Antoni Olivar, juntament amb el peu de Jordi Uguet, foren posats sobre les portes de Maó; el cap d’aquest darrer, sobre la porta del Mar; el cap de Jaume Escala, enmig de la plaça; el cap de Francesc Mir, sobre el baluard pel qual havia baixat per unir-se a l’enemic; el cap de Gil Calderer, a l’entrada de la Universitat; i els altres membres dels ajusticiats foren escampats pels llocs més concorreguts de tota l’illa, per exemple dels vius i consternació de la Història
És, doncs, interessant de recordar aquest dia, però (i en això crec que també Lafuente hi estarà d’acord) penso que hem fet bé de no celebrar-lo mai. No és un dia bell per a la història de Maó.
I no ho dic, només, per l’assalt del pirata. Ho dic també –i sobretot!- per la covarda i traïdora actuació de les autoritats que governaven la ciutat.
Josep Maria Quintana 