“Johnny Farrell (Glenn Ford), un aventurer que viu de fer trampes en el joc, recala a Buenos Aires. Allí el treu d’un apuro un home que es diu Ballin Mundson, propietari d’un luxós casino. El nouvingut acaba convertint-se en l’individu de confiança del seu amfitrió. Un dia, però, aquest li presenta a la seva esposa, Gilda. 
Ell reacciona amb perplexitat, ja que ella el va convertir en l’ésser amargat i cínic que és ara. Gilda és Rita Hayworth. Un guant, una cançó i finalment la bufetada que li propina el gran Glenn Ford hi fan la resta.”
Així ha definit Pablo Kurt (Filmaffinity) aquest drama passional que, més enllà del seu valor estrictament artístic, es va convertir en una icona de la història del cinema. La dècada dels quaranta va produir pel·lícules que segurament eren molt millors, però el simbolisme i estètica de “Gilda” la van convertir, encara avui, en una obra imprescindible.
No sol fou, però, només, una icona per a la història del cinema, fou també l’encarnació del mateix diable per als predicadors de l’època que muntaren una campanya increïble en contra d’aquest strip-tease d’un guant que va fer vibrar totes les trones de l’època (i alguna cosa més). La qual cosa ens demostra com en són, de relatives, moltes de les prèdiques i de les “fixacions” dels capellans. Però això és ja una altra cosa.
Fa dos dies, quan ens enunciaven la mort del Glenn Ford als 90 anys, a la seva casa de Hollwood, els aficionats al cinema sentírem la pèrdua d’aquest gran artista que, no sols es lluí en aquesta pel·lícula de Charles Vidor, ans també en moltes altres com “Els subornats” (1953) o “El tren de les 3:10” (1957). Sense oblidar que fou també, ja madur, el pare de Superman (1978).
Tanmateix, el més destacat de la notícia periodística de la mort de Glenn ha estat el gran “cadufo” de Ràdio Nacional d’Espanya. En donar la notícia de la mort en el noticiari de les 14 hores, la locutora va dir –si fa no fa- aquestes paraules: “Ha muerto Glenn Ford, el artista que se hizo famoso por la bofetada a Gilda en Casablanca”.
Primer vaig esglaiar els ulls i després fins em va fer dubtar, la locutora! Però el comentari de Pablo Kurt publicat a Internet m’ha tret del dubte. Sort que les paraules se les endú el vent. Més s’ho val, de vegades…
Descansi en pau l’home dur, el gran artista que fou Glenn Ford.
Josep Maria Quintana 