Fa uns anys, el més gran dels escriptors alemanys vius, Günter Grass, va dir d’ell mateix que pertanyia a una generació que definí com “nascuda una mica massa prest per a escapar del nazisme i una mica massa tard per haver-hi caigut del tot”. És probable que, en dir això, l’escriptor tingués molt present la seva pertinença a les Waffen SS a les acaballes de la segona guerra mundial, quan tenia uns 17 anys.
Penso que pertànyer a un escamot nazi als 17 anys deu haver estat força corrent en els homes de l’edat de l’escriptor alemany, i que no se li hauria dat més importància si no fos per aquestes tres circumstàncies: que Grass no ho hagi confessat fins avui; que Grass sigui premi Nobel de Literatura; i que Grass hagi fet del seu compromís intel·lectual contra el nazisme una bandera.
Grass, admirador públic de Willy Bradt (que preferí l’exili a comprometre’s amb els nazis), defensà ardidament una Alemanya que s’allunyés del petit-aburgesament de l’època Adenauer, una Alemanya que no s’edifiqués sobre l’oblit i la mentida. D’ací que avui, en el gran terratrèmol que s’ha produït en aquest país arran de la confessió d’aquest intel·lectual, no se’l recrimini exactament per haver parlat massa tard, sinó per haver parlat massa al llarg de la seva vida.
Dit això, vull afegir tot seguit que no penso alinear-me amb els seus detractors. Entre altres coses perquè, al meu entendre, tot allò que ha dit Grass al llarg de la seva vida crec que és cert i que és moralment irreprotxable. Que ell ha tingut la debilitat de no confessar el seu pecat serà tan recriminable com vulgueu, però això no desvirtua la bondat del missatge, ni tampoc la grandesa de la seva obra com a escriptor i pensador.
A més, quan arribem a un punt com aquest de Grass, sempre em semblen brillants aquelles paraules que Jesús digué als qui volien lapidar Maria Magdalena: “Qui estigui lliure de pecat…”
Josep Maria Quintana 