En el precís moment en què el Govern libanès de Fuad Siniora s’enfrontava amb la gran dificultat de decidir com i quan es desarmaria Hezbollah, el president siri, El Assad, ha acusat els correligionaris de Siniora -el corrent polític dit “14 de Març”, format com reacció patriòtica després de l’atemptat contra Rafiq el Hariri- de fomentar la sedició nacional. “Després del fracàs militar israelià -ha dit- aquests tracten que la resistència deposi les seves armes abans que s’hagi assecat la sang de les víctimes de la guerra”. I ha afegit: “La veritable batalla ja ha començat, i ho ha fet des del Líban. Hem de convertir la victòria militar (de Hezbollah) en una conquesta política. El nostre suport a la resistència farà que els altres països prenguin en compte la nostra postura”, ja que “la resistència i la pau són un mateix camí”. Després, el president siri s’ha dirigit als israelians per a advertir-los que “després d’haver provat la humiliació en les últimes batalles, les vostres armes no us protegiran, tampoc els vostres plans, o míssils o fins i tot les vostres armes nuclears (…) Les generacions futures en el món àrab trobaran la manera de derrotar a Israel”.
I mentrestant, Teheran -el principal valedor i armador de Hezbollah, juntament amb Damasc, que estaria en un segon lloc- també va cantar ahir la victòria de la milícia xiïta libanesa. El president iranià, Mahmud Ahmadineyad, va declarar que Hezbollah “ha hissat la bandera de la victòria” sobre Israel i ha frustrat les intencions nord-americanes a l’Orient Mitjà. “Les promeses de Déu s’han complert”, va manifestar Ahmadineyad.
Totes aquestes manifestacions, a part de deixar l’acció mediadora del ministre d’afers exteriors d’Espanya, senyor Moratinos, feta un nyap, demostren quin és l’autèntica realitat d’aquesta guerra. I la realitat és que, al Líban, el president del país no pinta res, i que és Hezbollah qui, amb el suport d’una dictadura hereditària –Síria- que (per a més inri) ha ocupat anys infinits el Líban, i d’una democràcia (?) teocràtica com la de l’Iran, que és la proveïdora d’armament i diners, continua en el seu propòsit de destruir l’estat d’Israel. I qui ho dubti, que interpreti el discurs d’El Assad en què afirmà que l’Estat israelià és “l’enemic”, i quan proclamava que, d’ençà la seva creació l’any 1948, “cada nova generació (àrab) l’odia més que l’anterior”, i que “algun dia sorgirà la generació que venjarà les matances comeses contra el poble libanès i palestí”.
Israel podrà haver comès molts errors, però aquests no es traduiran en una acció més pacífica sinó, en tot cas, en un enduriment de la seves posicions, com s’ha vist després de les crítiques que ha rebut Ehud Olbmert després de la seva intervenció al parlament israelià. D’ací que jo sigui absolutament pessimista. Temo molt que aquest tímid alto al foc no sigui, sinó, el preludi d’un enfrontament força més radical i terrible.
Josep Maria Quintana 