Estimat director: No conec l’islam a no ser per les manifestacions que m’ofereixen avui alguns dels seus membres més actius, especialment en el món polític, i si bé estic disposat a considerar que aquests no representen tota la riquesa alcorànica, és evident que m’he d’atènyer al que veig, i el que veig certament no em sedueix.
Penso que haver viscut el segle de les Llums, encara que no tothom de casa nostra en sigui conscient, serveix d’alguna cosa. I estic segur que no et diré res de nou, amic director, si et confesso una vegada més que em sento deutor dels pensadors d’aquest segle, del qual en podem destacar un primer tret i alhora principal: el que consisteix a privilegiar la facultat d’escollir i de decidir per un mateix en detriment del que ens ve imposat per una autoritat exterior, superior o Suprema.
Emancipació, doncs, i autonomia són els dos mots que més bé designen els dos temps, igualment indispensables, d’aquest procés. Amb les Llums l’home s’emancipa de la tutela exterior, natural o sobrenatural, i alhora esdevé l’únic responsable dels seus propis actes. Allò que hom rebutja a partir de les Llums –diu Tzvetat Todorov- és la submissió de la societat o de l’individu a preceptes l’única legitimitat dels quals prové del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums, no és –o no és ja- l’autoritat del passat o la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.
I quant a l’autonomia? Diguem d’entrada que la primera conquesta que es deriva de les Llums és la del coneixement. I aquesta parteix del principi que cap autoritat, per ben establerta i prestigiosa que sigui, no es troba a l’abric de la crítica. D’altra banda, el coneixement no té sinó dues vies: la raó i l’experiència, i ambdues són accessibles a tothom. Pel que fa a l’experiència com a via del coneixement, res no he de ressaltar. Hi estarem tots d’acord. Més difícil penso que serà la conformitat en parlar de la raó, perquè la raó, en tant que via del coneixement, no s’oposa sinó a la fe. No és, en efecte, la revelació allò que fa més savis els homes, és la raó. Res, doncs, que no es pugui explicar i raonar ens aportarà una veritable coneixença del món, d’ací que la societat com a tal, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ésser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’islam) no sigui la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó (i voldria que tothom m’entengués, encara que sé del cert que alguns que em conec prou bé no em voldran entendre). Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (d’ací que això que vaig a dir no sigui aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que aquest esperit ha permès als pobles que ha impregnat de crear els Estats moderns, i de fer-ho sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu aquella que s’aplica directament en aquests estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. Aquelles (vull dir les de Déu) podran ser un referent per als que tinguin fe, però mai no podran imposar-se de manera coactiva.
I això que dic no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes que en tenen. Com no comporta tampoc cap mena de trava perquè la religió pugui desenvolupar-se lliurament i plenament dins aquests estats, sempre que accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir d’aquesta concepció del món que jo accepto, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes pels qui els posseeixen, però mai no es podran imposar. Dins aquesta concepció de la vida no hi cap, doncs, l’edicte de Milà amb el qual l’emperador Constantí instaurava el cristianisme com a religió oficial de l’imperi, com tampoc no hi cap la concepció de la política que predicà l’Aiatolah Jomeini a la revolució de 1979, la qual ha passat a conformar el nucli bàsic de l’islamisme radical en matèria política. Però he d’advertir que tampoc no és compatible amb aquest restauracionisme tan en boga avui en determinats moviments cristians que, tot donant l’esquena al segle de les Llums, han acabat per considerar-lo com una de les “ideologies del mal”. Si l’home és lliure i autònom, diuen, això significa que pot prescindir de Déu, i en prescindir de Déu, tota arbitrarietat és possible. El caos, doncs, és ja a la cantonada.
Però jo, que mai no he amagat la meva fe, els responc que l’home és lliure i autònom no sols perquè així ho afirmaren els pensadors de les Llums, sinó perquè, entre altres coses, Déu li va fer. I en afirmar l’autonomia i llibertat dels homes per a governar-se ells sols, i sense interferències del més enllà, no pretenc, ni molt menys, atorgar a les lleis humanes un marxamo de justícia i de bondat, perquè tots sabem que les lleis poden ser legítimes i injustes alhora (i fins i tot immorals), com ho foren les lleis hitlerianes que ordenaven la persecució dels jueus, i també les russes que perseguien els burgesos o els kulaks. Això no és nou, i fins Montesquieu ho sabia. Per això aquest prohom del segle de les Llums declarà que la justícia era anterior i superior a les lleis. I a De l’esprit des lois assegurava que “dir que no hi ha res just o injust enllà del que ordenen les lleis positives, és dir que fins que el cercle fou traçat, els radis no eren iguals”.
I als qui, contràriament al que jo penso, creuen que la religió hauria d’impregnar tota la vida política, els voldria simplement observar que no hi ha cap garantia que les lleis imposades pels règims teocràtics (recordeu que Hezbollah significa ni més ni menys que “el partit de Déu”) siguin justes. I als espanyols que tenim més de cinquanta anys ens és suficient de retrocedir una mica en el temps per a, tot recordant el règim teocràtic i confessional del general Franco, reblar aquesta afirmació.
A més he de dir que reivindicar l’autonomia de l’home no implica negar Déu, implica només acceptar que l’home és un ésser lliure i capaç de decidir per ell mateix. D’altra banda, que la voluntat de l’home sigui autònoma no vol dir que sigui arbitrària, i menys encara que hagi d’estar tancada necessàriament a la transcendència. L’obertura al misteri és una opció personal que cadascú ha de decidir lliurement i autònomament. I això tampoc no és nou, atès que ja ho pensava Rousseau quan, en una carta escrita a Voltaire l’any 1756, li deia: “Jo estic indignat, com vós, perquè la fe de cadascú no pugui desenvolupar-se en la més perfecta llibertat, i que l’home gosi controlar l’interior d’unes consciències on mai no hi podrà penetrar.”
I ja al final del segle, serà Emmanuel Kant el pensador qui reblarà aquest principi. “Tinguis el coratge –dirà- de servir-te del teu propi enteniment! Heus aquí la divisa de les Llums.”
Pensar, doncs, per un mateix. Escollir un mateix. Aquest és el repte.
Josep Maria Quintana 