“Per què a Europa estan contra nosaltres i donen suport al Líban? –es demanava fa uns dies un soldat israelià. I afegia-: Encara que potser no tantes, aquí també en moren, de persones”. I el primer ministre Ehud Olmert, en una entrevista al setmanari alemany Welt am Sonntag -segons la recollia Al-Yazira-, així mateix es preguntava: “Amb quin dret ens prediquen? Els països europeus van atacar Kosovo i van matar deu mil civils, deu mil! I cap d’aquests països va haver de sofrir abans l’atac d’un sol coet. No dic que fos un error intervenir a Kosovo, però, per favor, que no prediquin”.
És clar que l’argument del primer ministre israelià no és acceptable, perquè si dolent era allò, dolent és això, però no deixa d’apuntar en una bona direcció la pregunta, perquè és evident –i mai no en sabré la causa- que els morts dels uns sovint no pesen el mateix que els morts dels altres. I al final, tot prescindint d’una anàlisi dels fets en profunditat, ens és més fàcil apuntar-nos als arguments pacifistes (em refereixo, és clar, als de “versió dolça, simplista, intemporal i beata d’espelma, levitació ètica i pregària” (són paraules –justes paraules- d’Ignasi Mascaró), que no condueixen sinó a la més absoluta inanitat des del punt de vista intel·lectual.
Ha passat un mes de guerra, des del 12 de juliol. I tot apunta que Hezbollah s’erigeix victoriós sobre les ruïnes del Líban. I segons apunta el corresponsal de La Vanguardia, tret que el martelleig incessant dels caçabombarders sobre el Líban hagi assolit acabar amb els míssils de llarg abast que, pel que sembla, amenaçaven Tel Aviv, la qual cosa seria un èxit, el fracàs políticomilitar israelià té dimensions espantoses.
Certament que no tenim encara el besllum de la fi d’aquest conflicte armat, i qualsevol profecia de futur és possiblement irresponsable. Però tinc clara una cosa: no vull tan sols imaginar-me un Líban dominat per Hezbollah, amb la connivència de Síria i l’aplaudiment (i més cosa) de l’Iran; una Palestina definitivament en mans de Hamas, i un Israel vençut i als peus de Hassan Nasrallah. Si això succeís, us asseguro que als pacifistes occidentals d’espelmeta (perquè aquests ho són tots, occidentals), no tindrien temps d’entonar el kumbaià i ja els hauria caigut l’enderrossall a sobre.
Josep Maria Quintana 