No és certament el mateix un piròman (la persona que té tendència a provocar incendis obtenint-ne un gaudi morbós) que un incendiari, que és aquell que provoca maliciosament un incendi, pels motius que siguin, però sense que el fenomen del foc li causi cap plaer especial. El primer podríem dir que és un malalt; el segon és un delinqüent.
Tot sembla apuntar que a Galícia no són piròmans els causants dels molts centenars d’incendis que aquest any (com cada any) la deixen calcinada, sinó incendiaris. El difícil, però, és endevinar-ne el perquè.
Ahir nit vaig escoltar un sociòleg que intentava explicar el fenomen. Deia que el bosc havia estat a Galícia una mena de guardiola on acudia el propietari quan necessitava diners, això en les èpoques en què l’economia rural i forestal era la prioritària. Això, però, ha canviat i avui el propietari no en treu res, del bosc. Galícia viu, com gairebé tota Espanya, del formigó i del totxo, i el bosc a molts els comença a importar ben poc. A més, sovint la fusta cremada (per tant sense resina) es paga més cara que la d’un arbre acabat de tallar, cosa que no incita certament a mantenir el bosc dempeus.
El sociòleg apuntava també d’altres motius. Deia: mentre tota Galícia crema i atrau la major part d’efectius (bombers, soldats, guàrdia civil, etc., els desembarcaments de droga són més fàcils, i això els resulta especialment rendible als narcotraficants.
Bé, no ho sé, però tinc la impressió que una societat que no reacciona davant aquests inferns que anualment calcinen els boscos, ha de ser una societat malalta, i no precisament de salut.
Josep Maria Quintana 