Josep Maria Quintana

Estimat director: De sobte et despertes, i quan encara no t’adones que has pres consciència de la realitat, poues en el teu jo més profund i resols encarar-te a la vida decididament i descarada. Acabes de llegir aquest Mann que es posa en la pell de Goethe (Thomas Mann.- Carlota en Weimar, Edhasa, Barcelona 2006), en la pell, doncs, d’aquest escriptor amb qui l’autor de Lübeck compartia no sols l’atracció per allò que és característic de la “germanitat” (moral severa, profunditat filosòfica), ans també pel que ho és del món llatí, el meu, el que m’ha ensenyat a comprendre l’osmosi vital que he fet amb Nicolau M. Rubió, el mestre, l’amic que mai no he conegut, però que he estimat: passió vital, exaltació artística, el goig que comença i acaba sovint en la pròpia pell. T’has fet gran. No ets encara vell en aquesta societat que allarga la vida però no l’enteniment, i menys encara la saviesa. Sí, és cert, vivim cada cop més, però certament que no som més savis, i la por a la mort se’ns apareix com un espectre que no acabem de treure’ns de sobre. Aleshores pensem en el Faust, i és altre cop Goethe l’home que ens ve a l’encontre. Però també Goethe ha envellit. “Abans –diu-, tenia ganes d’anar a Itàlia, ara a les caldes, perquè amollin una mica els membres meus endurits; així és com l’edat canvia els desigs i ens tomba. L’home ha de convertir-se en runa. Però és una cosa gran i meravellosa aquesta runa i aquesta edat, i un invent alegre de la bondat eterna que l’home estigui content amb les seves condicions i que aquestes aconsegueixin adaptar-lo, que hi estigui d’acord i que siguin tan seves com també ell els pertany. Envelleixes, et fas un home gran, i mires amb benvolença, però en tot cas amb un cert menyspreu la joventut, aquest poble d’ocells. ¿T’agradaria tornar a ser jove, a ser l’ocell d’aleshores? L’ocell va escriure Werther amb una lleugeresa ridícula, i ja era alguna cosa, tot i la seva edat. Però viure i envellir!, aquesta és la qüestió. Tot l’heroisme consisteix a perdurar, a mantenir la voluntat de viure i de no morir, és això; i la grandesa només a la vellesa podem assolir-la.” I per què ho penso, això, en aquest diàleg que sostinc amb mi mateix, en aquesta mena de monòleg interior que jo, avui, intento d’exercitar potser imitant Mann -Déu meu, si és així, quina catàstrofe!-, un Mann, però (més difícil encara), que es transvesteix de Goethe, ço vol dir que es col·loca en la seva pell, una pell que, tot i que encarna com ningú l’esperit germànic, considerà Napoleó –la gran bèstia negra del conservadorisme europeu- com l’assot –bell assot en aquest cas!- dels qui estimen exclusivament la tradició, dels qui viuen només girats al passat, a aquest passat que Metternich, el canceller, amb l’ajut de les ments europees més contràries al progrés, volgué fixar en el mapa de l’Europa del seu temps. “Els insensats volen recolzar la tradició amb doctrina i història –diu el Goethe de Mann-. Com si això no anés contra tota tradició!” Hi estic d’acord, és ben cert, però aleshores em trobo estrany perquè també jo veig que la meva vida avança i que m’acosto ja a les portes d’allò que en diem –quin eufemisme més estúpid!- la tercera edat, en lloc de dir-ne, com pertoca, la vellesa. I ho dic perquè il vecchio genitor que sóc (i que em perdoni Piave) ha vist fa pocs dies com el fruit de la seva experiència conjugal (la pròpia, la intransferible), ha donat vida a una altra nova, bella i esperançadora existència. Quin miracle més humà i, a voltes, més incomprensible! I amb això torno al Goethe de Mann: “Sí –assegura-, ho has dit bé; entra un aire bonic, un aire matutí, virginal i dolç, que et venta amorosament i confiat. És celestial aquest rejoveniment sempre renovat del món després de la nit per a tots nosaltres, joves i vells.” Però no acaba aquí la reflexió del geni del Meister. “Diem sempre –i això ho escric amb la mirada fixa en aquest nadó- que la joventut acut només a la joventut. Però la Naturalesa jove acut també als vells, completament despreocupada.” D’ací que jo traslladi a aquest infant que ni tan sols pot mirar-me, però que jo si que el miro, i el gaudeixo, i l’estimo, el que la Naturalesa em diu a mi: “Si pots gaudir-me, sóc teva, i més teva que de la joventut. Car aquesta no té el sentit adequat, només l’edat el té. Seria terrible si a l’edat no se li acudís sinó el que és vell!” I això em conforta. Però sovint (massa sovint) t’assalta la por, aquesta por cerval a la mort que –només mor el que és viu- amb una certa insistència, se t’acosta. Aleshores t’aferres novament al Goethe de Mann i penses que “el terror de la mort és la renúncia de la idea, pel fet de renunciar aleshores a la vida.” Tanmateix això no et treu de pensar quin ha de ser el teu últim etern. Ell argumenta que “seria religiositat creure que el llamp d’alegria d’una vida més alta penetrarà un dia en la negra desesperació de l’esperit abandonat de la vida”, i això em pesa, o em dol, com vulguis, perquè jo vull mantenir viva l’esperança, encara que sovint el dubte m’embolcalli i també jo, com ell, cregui que em “complauria en la religiositat si no hi hagués gent religiosa.” Diu: “Seria bona cosa, així com també l’adoració del secret, en una callada esperança i confiança, si els insensats no haguessin fet d’això, en la seva presumpció, una tendència i un arrogant moviment polític, un triomf juvenil i impertinent (…) unit a tota classe d’hipocresia, de patriotisme i d’hostilitat.” Jo crec, però, que amb la pols no es dispersa l’esperit, perquè l’home no és només un animal, i també perquè –altre cop Mann, o Goethe, que ja no ho sé distingir- “l’home coneix la repetició de les seves circumstàncies, la joventut, la vellesa, la vellesa com a joventut; [i] li és dat viure altre cop el que ja ha viscut, reforçat per l’esperit. Seu [de l’home] és el suprem rejoveniment, en què li és dada la victòria sobre el temor de la joventut, la impotència i el desamor, el cercle que expulsa la mort…” I això ens permet de ser nosaltres mateixos, d’aferrar-nos al jo vital amb totes les nostres forces. D’ací que, a pesar dels anys, diré que “si algú parla de fossilització, parla endebades, doncs no hi ha contradicció entre aferrar-se, el desig d’una unitat de la vida, del manteniment del jo, i la renovació, el rejoveniment…” I t’asseguro, estimat director, que no ho escric pas per a tu, això, o no especialment per a tu, ans ho faig més aviat amb l’esperança que un dia, encara que sigui llunyà, ell, en Pau, el meu nét, aquest ésser menut que acaba de néixer a la terra de Joanot Martorell (mestre porfidiós -ell sí!- de veritables “lletres de batalla”), em pugui llegir i, el que és encara més bell, em pugui comprendre.

This entry was posted on 10 Agost 2006 at 0:00 and is filed under Lletres de batalla. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.