Tot i que l’estiu és molt sec a Menorca, d’un temps ençà no havíem patit grans incendis forestals. Una vigilància estricta des de l’atalaia d’El Toro, el mont més alt de la nostra plana illa, ha permès detectar els focs iniciats en un primer moment, tot provocant-ne l’extinció immediata.
No ha estat possible aquest cop perquè, a la costa nord, justament en una zona destinada a ser Parc Nacional, han cremat 149 hectàrees de bosc de pins, alzines i de màquia diversa. En una illa tan petita com Menorca, 149 hectàrees són moltes hectàrees i, si bé no hi ha hagut desgràcies personals, ha provocat pèrdues d’espècies protegides i d’una vegetació que costarà anys de refer. El panorama, vistes les fotografies que publiquen els diaris locals, és desolador, fet de cendres i arbres que resten dempeus absolutament calcinats. Dantesc sol ésser l’adjectiu que s’aplica en aquest casos, pensant en l’Infern del poeta italià. Lamentable, trist, luctuós, són d’altres adjectius que hi podríem aplicar nosaltres.
El problema és que no hem pres consciència del que aquestes catàstrofes ecològiques signifiquen. I no només per als propietaris de les terres cremades, sinó per a tots. Ara, quan novament s’obri el debat sobre el Parc Nacional, amb la plena oposició de l’associació de propietaris, “Meloussa”, i també d’algun partit esotèric com el del peculiar Llorenç Casasnovas, de Ciutadella, els polítics podran carregar-se de raó per a decidir la protecció de la zona. Ara més que mai cal protegir aquests territoris d’alt valor ecològic per a Menorca, una illa extraordinària l’equilibri de la qual sempre es troba en perill de ser trencat.
Josep Maria Quintana 