Un lector em comenta el final de l’article publicat en el bloc de notes d’abans d’ahir (“El dolor que han causat és immens [es refereix a les reiterades invasions alemanyes que ha patit França], però he de dir que a cops els envejo aquesta cohesió, aquesta mena de ciment que el dolor col•lectiu ha provocat en la construcció d’una consciència de poble”), i em demana: “No et sembla nacionalista això?”
Potser sí, però no veig on és el mal en l’experimentació d’un sentiment. Jo no milito en cap nacionalisme perquè temo el component d’exclusió que, en major o menor grau, tots els nacionalismes porten, però alhora em fa una mica d’enveja que un símbol, un himne, algun fet extern pugui aglutinar tot un col•lectiu estatal sense provocar rebuig. A Espanya –i ho dic només a tall d’exemple- la bandera constitucional fou també la bandera de la Monarquia de la Restauració borbònica (incloent-hi la dictadura de Primo de Rivera), però no fou la de la República. I molt sovint (sobretot durant la dictadura franquista, que recuperà l’antiga bandera), l’ensenya que representa l’Estat acompanyava els moviments repressors de les reivindicacións democràtiques.
És normal, doncs, que, tot i que la Constitució la consagri com la bandera de tots, provoqui algunes reaccions poc amigables. O fredes, si tan voleu. En canvi, penso que la bandera tricolor francesa, nascuda de la Revolució contra l’Ancien Régime, i també l’himne nacional –Allons enfants de la patrie!– representen el nou Estat francès, i, a més, també l’han representat quan la bota germànica ha ocupat França per la força. Per a tots els francesos, doncs, la bandera tricolor i l’himne nacional sempre han estat, no sols el símbol de la lluita per la llibertat, ans també de la lluita per una França lliure i democràtica. I això em sembla bonic. Què voleu que us digui, és una sensació que envejo.
Josep Maria Quintana 