Per què jo, que vaig néixer al si d’una família cristiana que em va educar en el sa temor de Déu, que em vaig casar per l’església fa trenta-tres anys, que continuo vivint amb la mateixa dona, que m’ha donat tres fills, la major dels quals ens farà avis en poques setmanes, per què jo que visc obert a la transcendència i vaig a l’església cada diumenge em trobo tan lluny d’aquest fervor que es viu avui a València amb la visita del Papa?
Per què jo em trobo, Déu meu, tan apartat d’aquests Focolares, Kikos, Opus, Comunión y Liberación i Legionarios de Cristo que acaparen aquests dies el Congrés Teològic i animen amb totes les seves forces el V Encontre de les Famílies?
Per què no puc compartir les paraules de l’arquebisbe de Burgos, monsenyor Gil Hellín, quan assegura sense contemplacions que el Govern d’Espanya “ataca con odio” la família?
Per què em sento a anys llum del verborreic Kiko Argüello quan, davant el Cardenal Trujillo i de molts altres bisbes i arquebisbes predicava ahir poc menys que l’arribada d’un nou apocalipsi, o bé la destrucció d’aquesta Europa “que camina hacia la gran apostasia”?
Per què essent el que sóc i creient el que crec em sembla bé que el president del Govern, senyor Rodríguez Zapatero, no assisteixi a la missa que el Papa celebrarà a la Ciutat de les Arts?
Per què, Déu meu, crec que el cardenal Trujillo s’equivoca radicalment quan afirma que les lleis que afecten al matrimoni, al divorci, a l’avortament i, en definitiva, les que afecten a l’home i a la família (de la que estableix la pena de mort no en va dir res) no es poden deixar a mans dels Parlaments?
Per què, Senyor, em sento tan lluny de tots aquests actes, pensaments i opinions que sembla que constitueixin avui el punctum saliens de la fe de Jesucrist?
Josep Maria Quintana 