He de reconèixer que m’importa un borrall saber qui acabarà presidint el Real Madrid, un club al que reconeixo (seria cec de no fer-ho) la seva inigualable trajectòria esportiva. Tanmateix l’espectacle que han donat els candidats abans, durant i després de les eleccions, demostra d’alguna manera que l’ambient està enrarit en el club. Penso que, les coses han de canviar molt perquè el qui surti guanyador d’aquestes eleccions pugui afrontar els problemes amb autoritat.
De tota manera, el que no deixa de sorprendre’m és que assolir la presidència d’un club sigui un tan gran “oscuro objeto del deseo”. I això no val només per al Madrid, el mateix s’hauria de dir del Barcelona i dels grans clubs en general. Em diuen els entesos que els candidats deixen centenars de milions en la campanya. Si és així, voldria que em diguéssiu per què ho fan, això: ho fan només per amor al club o és que rere la imatge de sacrifici s’hi amaguen expectatives d’altra casta?
Més d’una vegada, l’enyorat Ernest Lluch m’havia confessat que preferia ser president del Barça que president del govern. I coneixent-lo com jo el coneixia m’és impossible de pensar que ell cerqués cap altra motivació que la passió que sentia pel club. Bé, deixem-ho doncs en què ser president d’un gran club deu ser força gratificant, encara que jo no sàpiga veure’n la causa.
Josep Maria Quintana 