Quan vaig acabar la carrera de lletres, i mentre acabava la de dret, abans d’entaforar-me a la biblioteca de casa per a preparar oposicions a registres, on vaig aconseguir de desaparèixer del món dels vius (Com va per Madrid? em demanaven els coneguts, pensant que jo era a la capital d’Espanya preparant –comme il faut– aquesta oposició jurídica), vaig exercir de professor a l’Institut de Ciutadella. Hi vaig entrar el gener de 1975, com a substitut de la professora de llatí i de grec, mentre que el curs següent (1975-1976) em va tocar explicar llengua i literatura espanyoles i filosofia.
Aquí acabà la meva experiència com a docent (si exceptuem uns cursos a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona on vaig explicar Dret Civil a la càtedra de l’Encarna Roca, avui jutgessa del Tribunal Suprem).
Val a dir que, tot i que ho vaig passar força bé, no he enyorat mai la docència, i avui, quan he llegit l’article que acaba de penjar en el seu bloc el meu amic Joan F. López, amb qui vaig compartir estudis de filologia entre 1970 i 1974, penso que he fet bé. Diu el professor en un paràgraf d’aquest article que us recomano: “En una increïble manifestació de cinisme, el poder (no penseu en sigles polítiques, si us plau) en nom de la sacrosanta practicitat, s’avé a igualar a la baixa la instrucció de fillets i joves. Ho reflectien prou bé les opinions d’aquells alumnes: s’ha d’estudiar, quin remei!, però no gaire. S’han de fer els treballs, però no passar-se.”
Aquesta igualació a la baixa és un dels problemes més grans que té l’extensió educativa a tothom (fet amb el qual tots hi estem d’acord, evidentment!), tanmateix sembla que els polítics que tenen la responsabilitat d’ordenar l’ensenyament haurien de poder trobar una solució al problema que avui explicita López Casasnovas.
Hi posaran remei algun cop?
Josep Maria Quintana 