Estimat director: Quan diem d’algú que és un intel·lectual, estem segurs d’utilitzar bé el concepte? No gosaria afirmar-ho, i això perquè possiblement no ens hem plantejat mai el sentit exacte d’aquest mot. Ho has fet, tu, algun cop, amic director?
M’ha suggerit d’escriure aquesta lletra de batalla la lectura d’un article de Timothy Gaston Ash publicat a The Guardian (Londres) que ell intitulava així: Què és un intel·lectual? Segons aquest professor de la Universitat d’Oxford, el concepte és essencialment francès, fins al punt que, si un dia passejant per Londres et creues inesperadament amb un escriptor famós i, després de saludar-lo, li demanes si es considera un intel·lectual, el més probable és que ell et respongui: “No, mai de la vida!” I quan tu, desconcertat per la resposta li preguntis tot seguit per què no s’hi considera, no m’estranyaria que ell et digués simplement això: “Perquè temo que m’afecti la síndrome de l’impostor.”
Què lluny, doncs, es troba en aquest punt la cultura anglesa de la de casa nostra, on contínuament trobem a la premsa o escoltem per la ràdio manifestos signats per un soi-disant conjunt d’intel·lectuals i artistes! A la vista d’això no és estrany que sorgeixi immediatament el dubte i ens demanem què significa ser un intel·lectual.
Stefan Collini distingeix diverses accepcions del mot “intel·lectual”: En primer lloc li dóna un sentit subjectiu i personal: algú que llegeix molt, que s’interessa per les idees, que es lliura a la vida de l’esperit. Probablement és això el primer que se’ns acut quan algú qualifica un amic o un parent dient d’ell que “és molt intel·lectual”. També hi ha, però, segons Collini, una segona accepció del terme, la sociològica: El mot intel·lectual, en tant que concepte definidor d’una classe (aquesta de la qual segurament deuen formar part els “intel·lectuals i artistes” dels manifestos) és un atribut que pot predicar-se de totes les persones amb estudis universitaris o superiors, i també dels professionals i/o experts en algunes disciplines del coneixement. I quan dic coneixement, em refereixo, és clar, tant el forjat en el camp de les lletres com de les ciències.
Aquestes dues accepcions d’intel·lectual (les més corrents) no esgoten, però, el concepte, perquè n’hi ha encara una altra de més afortunada al meu parer. I dic això perquè el terme intel·lectual (en l’accepció que jo vull donar a la paraula), a diferència d’altres adjectius com, per exemple, culte, savi, docte, erudit, expert, etc., és un concepte que ens un arriba de França. Segons aquesta accepció, una persona no esdevé intel·lectual pel sol fet de llegir molt, o de ser erudita, sàvia, docta, o molt culta, ni tampoc pel fet de ser experta en dret civil, o en física quàntica, o en història del segle XIX, o en literatura anglesa o en bioquímica. No, perquè es pot ser savi, culte, docte o expert sense haver exercit mai com a intel·lectual (entenent el mot en l’accepció a què ara faig referència). I això perquè només assoleix la funció d’intel·lectual (en el sentit que jo vull destacar) la persona que, reunint alguna d’aquestes qualitats –és a dir, la persona que havent aconseguit un cert nivell de creació, d’anàlisi o de recerca en algun camp del saber, aprofita aquesta notorietat i se serveix després dels mitjans de comunicació (dels diaris, dels llibres, del cinema, del teatre, de la televisió etc.) per a intervenir i opinar en veu alta sobre matèries (no necessàriament de la seva especialitat) que interessen a un públic ample, als ulls del qual aquesta persona (l’intel·lectual) esdevé una referència o, si més no, una veu reconeguda que cal escoltar.
Aquest és precisament el concepte d’intel·lectual que assumeix Timothy Gaston Ash, El defineix així: “Un intel·lectual és un pensador o un escriptor (jo diria simplement una persona que destaca en algun camp del saber o de la ciència) que intervé en el debat públic sobre matèries polítiques, en el sentit més ample del terme, i que s’absté deliberadament de cercar el poder.”
Aquesta definició, encara que no sigui omnicomprensiva del terme (de fet, com veus, jo l’he ampliada), em sembla particularment bona perquè conté dos elements clau: Primer, l’intel·lectual ha d’intervenir en el debat públic. Segon, amb la seva intervenció no ha de cercar el poder.
És clar que, per a contradir la segona d’aquestes premisses, algú em pot demanar: Deixa, doncs, de ser un intel·lectual Václav Havel pel fet d’haver presidit l’estat xec? Deixa de ser-ho Mario Vargas Llosa pel fet que, un moment donat, volgués assolir la presidència del Perú?
Evidentment que no deixen de ser-ho cap dels dos, però això no desvirtua la definició, només l’excepciona, perquè tant l’un com l’altre mai no han deixat d’intervenir en el debat públic sobre matèries que interessen a la gent (abans i després de la seva experiència política), i a més, aquesta mateixa gent que els llegeix o els escolta els pren com a persones de referència.
Ja sé, amic director, que tot el que dic és discutible, però permet-me que continuï posant alguns exemples agafats de la literatura (però que podrien també ser extrets del camp de la ciència, naturalment!). Dubto que escriptors de fama, com per exemple Ken Follett o Dan Brown, siguin intel·lectuals en el sentit que jo dono al concepte. Seran escriptors, bons escriptors si tan vols, però cap dels dos té (que jo sàpiga) la projecció intel·lectual d’un Vargas Llosa o d’un Saramago (per citar persones d’ideologia contraposada), els quals –a diferència dels dos primers- no es limiten a fer literatura, ans creen opinió a través dels mass media sobre matèries que interessen a la gent i que són alienes a l’ofici d’escriptor de novel·les (ens convencin o no les seves opinions).
Aquest concepte d’intel·lectual que jo defenso aquí neix a França probablement amb Emile Zola. D’acord, doncs, amb la tesi que sostinc, el gran escriptor francès del XIX no esdevingué un intel·lectual pel fet d’escriure llibres tan importants per a la història de la literatura com “Docteur Pascal”, “Les Rougon-Macquart”, “Germinal” o “Nana”, entre d’altres novel·les famoses. Ell esdevingué intel·lectual quan, conscient de tenir una sòlida i reconeguda posició en el món de la literatura francesa, i sabent que la seva opinió tindria conseqüències, no acotà el cap davant el que ell considerava una gran injustícia i, lluny d’amagar-se, publicà el 13 de gener de 1898 a L’Aurore (que, per cert, dirigia Clemenceau) una carta dirigida al President de la República a propòsit de “l’Affaire Dreyfuss”. Aquesta carta, amb l’inequívoc títol de “J’accuse”, denunciava públicament la injusta condemna del capità Alfred Dreyfuss, fet que li va suposar l’exili durant un temps i molts altres problemes amb el poder establert, però que va ser decisiva perquè, anys després, el Tribunal de Cassació de París anul·lés la sentència condemnatòria i reintegrés el capità Dreyfuss en tots els seus drets. Gràcies, doncs, a l’actitud de Zola com a intel·lectual, es va reconèixer que Dreyfuss no era un traïdor.
Aquesta és, estimat director, la barrera que, al meu entendre, separa l’expert, el savi, el professional, l’estudiós, l’escriptor, el científic…, l’home culte en definitiva, de l’intel·lectual.
Josep Maria Quintana 