Al bitsenbloc, el meu fill, en Pere, publica un comentari sobre Marie Antoniette, el film de Sofia Coppola que ha vist fa uns dies en un dels cinemes de Tolosa de Llenguadoc, ciutat on viu.
A ell el frapa sobretot la inconsciència innocent de la reina que, vivint com viu dins una bombolla, no pot entendre el que està passant en el seu país. Diu en Pere: “Ce film nous montre de façon très originale et pertinente la légèreté de la vie à la cour et l’inévitable naïveté de la reine, laquelle ne peux pas imaginer ni comprendre les difficultés de la vie en dehors de ce monde protégé –une vraie prison de luxe– qui est le seul qu’elle à connu.”
Aquest fet es dóna també en el primer acte d’una òpera excepcional (Andrea Chénier, de Giordano –estrenada a Milà l’any 1896) que els Amics de s’Òpera de Maó posarà en escena el proper mes de desembre amb dues figures internacionals: el tenor Carlo Ventre serà Chénier i Joan Pons serà Gerard.
El primer acte d’aquesta difícil i complicada obra transcorre en els salons de la comtessa de Coigny, que ha organitzat un gran ball al què assisteix el més granat de la societat procliu a l’ancien régime. Tanmateix la festa es trenca per dos motius: Primerament perquè el poeta Andrea Chénier improvisa un vers dient que l’home no es preocupa per la naturalesa i que només l’ambició mou l’església i l’aristocràcia per a humiliar el poble. Tot seguit és Carlo Gerard que, fart de viure en aquell món que només vexa els pobres, fa entrar dins la sala de ball tot un exèrcit de captaires.
Més però que l’ària de Chénier o que l’acte de rebel·lia de Gerard, el que a mi m’impressionen són les paraules de la comtessa de Coigny un cop els revolucionaris han marxat i s’ha refet l’ordre. Diu la senyora: “Haver-se portat així amb mi, jo que fins i tot m’havia fet vestits humils per a donar almoina als pobres!” I diu tot seguit respecte del seu criat revolucionari: “Aquest home ha llegit massa llibres i això l’ha barrejat”.
La crua realitat és que tots vivim més o menys dins una bombolla: els nacionalistes perifèrics no poden comprendre els qui no ho són. Els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre cap reivindicació dels perifèrics. Els conservadors trenquen relacions amb els socialistes perquè –diuen- han abjurat de tots els principis constitucionals. I els socialistes exclouen els conservadors perquè són hipòcrites, carques i negats per al diàleg.
No són, doncs, només, Marie Antoniette i la Comtesse de Coigny les qui es mostren incapaces d’entendre què passa a l’exterior de la seva bombolla.
Josep Maria Quintana 