Avui fa quaranta anys del primer concert de Raimon a l’Olimpia de París, efemèride que se celebra amb un nou concert del cautautor valencià en el mateix teatre de la capital de França.
Per a les persones de la meva generació que ens formàrem en el catalanisme i la democràcia, aquell concert marcà un abans i un després, ja que era el primer cop que un autor de parla catalana aconseguia de fer un recital en solitari a París, recital que, si no ho recordo malament, fou enregistrat en un disc.
Raimon es va convertí en un referent per a nosaltres, perquè aquell recital indicava que, per primer cop d’ençà la dictadura de Franco, una generació d’espanyols forjats en una cultura que havia estat oprimida perdia la por. D’altra banda, aquell concert significà la projecció internacional de Raimon que també fou contemplat com un referent per les potències democràtiques d’Europa. Era tot un èxit que un home a qui sovint se li prohibien els concerts a Espanya pogués ocupar l’escena de l’Olímpia de París.
Després d’aquell concert en vingueren d’altres a Europa i a Amèrica i els joves que ens havíem forjat en aquella cultura que volia assolir un grau de normalitat que les botes militars de l’exèrcit i de la policia franquista havien fet impossible, vam saber que s’iniciava un món nou per a nosaltres.
El “diguem no” de Raimon es va convertir en el nostre crit de lluita, un crit que, amb l’esforç de tots els demòcrates, va acabar portant la democràcia al país i la llibertat d’expressió per a totes les veus que, fins aleshores, havien estat condemnades al silenci.
Josep Maria Quintana 