Estimat director: Permet-me que torni sobre el tema europeu perquè, tot i que els debats que es produeixen a Estrasburg sovint ens semblen aliens als nostres interessos, la veritat és que ens afecten de ple, i molt probablement ens afectaran encara més en el futur. Diguem però d’entrada que no corren bons temps per a Europa, tot i que hem de mantenir viva l’esperança a pesar del “no” francès i neerlandès. I dic això perquè mentre els nostre joves mostren en general una gran indiferència respecte a Europa, entre els joves dels països que, fins fa ben pocs anys, es trobaven a l’altre costat del teló d’acer, s’ha despertat amb força el somni europeu.
No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de llegir unes declaracions força optimistes de l’historiador polonès Bronislaw Geremek, antic ministre d’afers exteriors del seu país, el qual, contràriament als vents que bufen des de l’actual govern ultracatòlic i ultraconservador (per què, Déu meu, sempre solen anar tan units aquests dos conceptes?), malgrat aquests vents, dic, Geremek assegurava que “els qui s’oposen a la integració política seran contradits pels seus fills”. I afegia: “Quan jo discuteixo amb estudiants polonesos, tinc la impressió que es troben fascinats per la integració. A Europa ells es troben com a casa, com tots els seus companys d’altres països que es beneficien del programa Erasmus”.
Hi ha, doncs, lloc per a l’optimisme. Tanmateix no hem de perdre el sentit de la realitat, i aquesta, com ressenyava Carlos Carnero en un article publicat a El País de fa unes setmanes, no ens permet deixar de banda la crisi en què ha entrat la mateixa idea d’Europa d’ençà del “no” francès i neerlandès.
Tot repassant els diferents punts de vista sobre la qüestió, hem de concloure con són tres les proposicions que s’han llençat darrerament per a resoldre aquesta crisi: La primera i més perillosa és la dels euroescèptics, partidaris d’abandonar qualsevol mena de progrés en la integració europea. Una segona posició és la d’aquells que estimen que en lloc de perdre el temps promovent idees de futur, seria millor dedicar-nos a desvelar els desafiaments del present sense complicar-nos massa la vida. I per últim, hi ha els qui opinen que mai no s’ha de tornar endarrere i creuen que els problemes actuals provenen del que podríem denominar “una manca d’Europa”, dèficit que només pot remeiar-se injectant una dosi prudent d’integració que alhora que irriga els òrgans comunitaris, eviti una sobredosi que faci pitjor el remei que la malaltia.
En resumir les conclusions del Fòrum Interparlamentari que va tenir lloc a Brussel·les els passats dies vuit i nou de maig, Carlos Carnero apuntava les cinc grans proposicions que es van fer sobre el futur immediat d’Europa. Son aquestes:
1. Cal prosseguir el procés constitucional europeu com a element indispensable fer al futur d’Europa. És la Constitució la qui l’ha de proveir dels elements indispensables que permetran al conjunt dels Estats membres de funcionar cada cop millor.
2. Sense aquest projecte d’Europa que representa el text constitucional no és possible la construcció europea, ni tampoc posar en marxa la dita “Europa dels projectes” (de la qual són partidaris els qui defensen la segona opció a què em referia abans), car si no es disposa de les eines necessàries per a resoldre correctament els problemes, qualsevol projecte, per limitat que sigui, fracassarà.
3. Atès, però, que el camí es troba ple de paranys, s’ha d’avançar amb cautela: cal, doncs, prosseguir el procés de ratificació del tractat constitucional (Estònia acaba de fer-ho i Finlàndia serà aviat el setzè país que ho farà), de tal manera que –i això lliga amb el que et deia fa un parell de setmanes- quan els poders que dirigeixen la política francesa i holandesa estiguin en altres mans (i això succeirà durant la primavera del proper any 2007), sorgirà la possibilitat de negociar noves solucions amb els partidaris del “no” que permetin de trobar una sortida a l’atzucac on ha conduït la nefasta política del president Chirac i la trista divisió dels socialistes francesos.
4. S’ha d’aconseguir superar el bloqueig actual fent que les decisions sobre l’adhesió no estiguin tan sols en mans dels governs, sinó també dels parlaments de cada Estat.
5. Per últim, cal fer un esforç pedagògic per part de tots els polítics per infondre confiança en els ciutadans, ja que només una implicació més gran d’aquests permetrà resoldre els problemes actuals.
Dit això amb caràcter general i atenent-nos a les posicions actuals dels polítics que dirigeixen els principals Estats europeus, penso que hem de radicar la nostra esperança en la posició que ha pres l’actual cancellera alemanya, Angela Merkel, que s’està convertint en la persona més respectada i amb major influència dins la Unió, un cop Chirac i Blair es troben en franca regressió i a un no res de ser amortitzats políticament.
Encara que l’actitud de la cancellera pugui decebre a alguns partidaris a ultrança de l’ampliació, penso que Merkel, en el discurs del passat 11 de maig a què ja feia referència en la meva carta de fa dues setmanes, va adoptar la posició decidida i prudent que la situació europea reclamava.
En efecte, per a superar molts dels temors que s’han manifestat clarament entre els europeus, Merkel ha sacrificat l’ingrés a mig germini de Turquia, decisió que sens dubte ajudarà a superar les dificultats presents. La cancellera alemanya ha dit concretament que, abans d’integrar Turquia dins la Unió, cal que Europa gaudeixi d’una política estrangera i de seguretat comunes. Tot confiant, doncs, que la constitució introduirà un ministeri d’Afers exteriors comú per a tota la Unió europea, Merkel ha afirmat que abans de somiar en una nova ampliació (la que havia d’afectar a un país tan gran i tan poblat com Turquia), Europa havia de posar-se d’acord sobre la seva essència i havia de reconèixer el seu “valor afegit”, o el que és el mateix, els avantatges de la Unió.
Amb aquesta presa de posició, Merkel renunciava al camí que havia emprès el seu antecessor Gerhard Schröder, el qual volia conduir en paral·lel l’adhesió de Turquia i l’aprofundiment de la unitat europea. I tenint molt present l’euroescepticisme que revelen el “no” francès i holandès al projecte de constitució, Angela Merkel ha romput amb l’esperit pioner de Helmut Kohl.
Tanmateix, la seva consolidació com a líder europeu així com la dosi de prudència amb què ha impregnat la seva política, seran probablement dos factors molt útils per a la Unió, alhora que facilitaran l’avenç en aquest camí fressat de dificultats i de paranys que l’egoisme dels Estats i el seu nacionalisme de campanar han posat últimament en evidència.
Josep Maria Quintana 