A la sessió que vam tenir sobre l’Estatut a la seu del Consell vaig demanar als polítics si no trobaven una mica fora de lloc que, entre les competències reconegudes a la Comunitat autònoma, hi hagués la que el text intitulava així: “Dona”.
Jo podia entendre perfectament que la Comunitat tingués competència sobre “Museus” o sobre “Aigües interiors”, o sobre el “Dret civil especial”. Què volia dir, però, “Dona” com a competència?
Tanmateix, la crua realitat s’imposa, perquè la darrera enquesta de població activa elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística ens demostra que a Espanya la igualtat de sexes és encara un futurible, perquè, entre altres coses, la dona continua essent la qui d’una manera molt majoritària s’ocupa dels fills (amb les conseqüències que això implica a l’hora de dificultar el seu accés al mercat laboral) i només un 12% de dones deixa els fills a cura dels seus marits (vaja, de la seva parella masculina!)
Així doncs, encara que s’hagi fet molt des del punt de vista de la legislació per a igualar els drets dels dos sexes, la realitat es mostra tossuda i discrimina de fet la dona, que és també (si ens referim a un altre aspecte encara més preocupant) la qui, en condicions de violència entre la parella, més li toca el rebre.
Potser doncs que no sigui cap disbarat que la Comunitat autònoma contempli la dona com un ésser per al qual s’han d’arbitrar polítiques que l’ajudin a aconseguir la igualtat amb els seus congèneres de sexe masculí. I això perquè, com deia la Marina Rosseell:
Al cap i a la fi,
la dona no és sinó
un home de sexe femení!
Josep Maria Quintana 