Estimat director: En un dels comentaris que faigs en el bloc de notes de la meva pàgina a Internet, em referia no fa gaire al concepte de crisi que postulava Gramsci. Deia el pensador marxista que la crisi es produeix “quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer”.
Res no ve més a tomb per a definir el moment actual de transformació que viu l’estat de les autonomies, transformació en la qual –són paraules de Fernando Ónega – “A Mariano Rajoy le tocó el papel de defender lo condenado a muerte. A Rodríguez Zapatero, el de oficiar el bautismo de lo nuevo. En tal reparto histórico de papeles, uno de los dos tendrá que sucumbir. Y con él, su modelo.” Val a dir, però, que si fa unes setmanes, jo dubtava de quin model sucumbiria, després de la conferència que el president Jaume Matas fa ver el passat divendres, dia 28, en el Cercle Artístic de Ciutadella, tinc la impressió que el nostre president ha apostat decididament per allò que és nou i fuig del que és vell i està destinat a desaparèixer.
Dit això, no m’estranyaria que algú del qui van assistir a la conferència em recordés la reiterada defensa que féu Jaume Matas d’actuar dins el marc constitucional, així com també la necessitat de mantenir l’irrenunciable principi de solidaritat entre els pobles d’Espanya. No ho negaré, això, però diré tot seguit que, en tots els seus discursos, Maragall, Mas, Saura i fins i tot Carod juren per activa i per passiva que el projecte d’Estatut de Catalunya és del tot constitucional i solidari. Només el PP assegura que és inconstitucional i que posa en perill, no sols la unitat, sinó també el concepte d’Espanya.
A la conferència que estic comentant, Matas (com ho fan també els líders catalans) es va esmerçar –i no poc!- a dir que les seves propostes eren constitucionals i solidàries. I assegurà que la nacionalitat històrica que som s’ha d’entendre dins la nació espanyola –l’única existent, emfatitzà-, alhora que assegurava que el sistema de finançament que ell postula no trenca el principi de solidaritat. I això perquè, a diferència del que s’estableix a l’Estatut de Catalunya, la seva proposta no exclou les Illes Balears dels Fons de Compensació interterritorial.
Abans, però, d’exposar quina era la seva proposta “per a reparar un dèficit i una injustícia històrics”, Matas es va referir com de passada a la proposta catalana i va dir que els catalans (la cita no és textual però t’asseguro que és fidel) han defensat els seus interessos a fons “i no passa res”. Fou, estimat director, en sentir aquest assenyat “i no passa res” que jo vaig saber –i amb això torno a la citació de Gramsci- que Matas abandonava la defensa d’ “allò que és vell i no acaba de morir” i es passava al bàndol dels qui han apostat per “allò nou que encara no acaba de néixer”. En efecte, amb aquest “i no passa res” (referit a la proposta catalana), Matas es desmarcava de les tesis dels Rajoy, Acebes i Zaplana, per als quals sí que passa alguna cosa –i molt greu!- amb aquell estatut, que, segons diuen, “es un disparate, rompe el consenso constitucional y pone en grave peligro la unidad de España”, paraules que en cap moment no va repetir ni recolzar el nostre president.
D’altra banda és lògic que Matas digui –referint-se a l’Estatut de Catalunya- que “no passa res”, perquè les dues propostes de finançament que ell ha fet i que ens va explicar al llarg de la conferència, poden perfectament alinear-se amb les que fa l’Estatut de Catalunya. I encara et diré alguna cosa més, estimat director: una d’aquestes propostes és força similar a la que trobem a aquest Estatut, i l’altra el sobrepassa de molt.
La similar és la que que trobem a la Disposició transitòria vuitena de la proposta d’Estatut, que diu:
“1. Amb la finalitat de corregir el dèficit en inversions públiques existent a les Illes Balears i en la seva condició de comunitat pluriinsular, s’aplicarà, en un període de deu anys, un percentatge d’inversió, en concepte de la insularitat, del 2,5 per cent de les inversions pressupostades per l’Estat en tot el territori nacional.
En cap cas, una volta conclòs el període de deu anys, el resultat d’aplicar el percentatge abans esmentat no podrà ser inferior a tres mil milions d’euros, increment en la inversió base de cada any, des de l’entrada en vigor d’aquest estatut.
Per inversió base s’entén la mitjana de la inversió pressupostada per l’Estat per a les Illes Balears als exercicis 2005 i 2006.”
Aquest article és gairebé idèntic al que trobem a la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, només que aquest es refereix al PIB com a element determinant de les inversions, mentre que el nostre fixa una xifra: el 2,5. Atès, però, que el PIB ha estat, l’any 2005, un 2,5, cal arribar a la conclusió que tant l’un com l’altre diuen el mateix. La diferència és que el nostre projecte d’Estatut parla de 10 anys per a fer les inversions, mentre que el de Catalunya parla de 7. Cal dir, però, que, mentre que l’Estatut de Catalunya deixa el PIB com a única referència, el de les Balears fixa una quantitat mínima –3.000 milions d’euros- de la qual mai no ha de davallar la inversió. Aquest blindatge comporta, doncs, una assegurança a favor nostre que no tindran els catalans.
És cert que l’Estatut de Catalunya diu expressament que aquesta Comunitat queda exclosa dels Fons de Compensació Interterritorial, i que això no ho diu el text de l’Estatut de Balears. Atès, però, el text d’ambdues disposicions addicionals, ¿no creus, estimat director, que una i altra comporten un blindatge semblant?
La segona proposta de Matas –que no trobem en el text pactat amb el PSOE- fa referència a l’exigència d’un nou Règim Especial per a les Balears (REB). Matas creu que les Balears arrosseguen un dèficit degut a la insularitat, i considera que això només es pot resoldre mitjançant un règim especial que compensi aquest dèficit. D’ací que, unilateralment i per sorpresa (mai no se’n va parlar, d’això, al si de la ponència parlamentària que va debatre el projecte d’Estatut) proposi ara que el nou text estatutari incorpori una obligació i un compromís que afecten al govern de l’Estat: que aquest promogui l’aprovació d’una llei de Règim Especial per a les Balears que “garanteixi mesures econòmiques i fiscals” favorables a la nostra Comunitat autònoma. D’altra banda, Matas va justificar aquesta petició i –com també han fet sempre Maragall, Mas, Carod i Saura- va dir que això no s’ha d’entendre com un privilegi, sinó com una manera de reparar un deute històric envers els ciutadans de les Illes Balears.
Són dues, per tant, les propostes estrella de Matas: la d’exigir al govern de l’Estat una inversió de 3.000 milions d’euros en 10 anys i la de comprometre aquest govern a elaborar i aprovar un Règim Especial per a Balears, règim que ens ha d’igualar amb les Illes Canàries i que ha d’aportar-nos els mateixos privilegis.
No t’estranyis, doncs, si els catalans acaben envejant-nos. Però encara més important que provocar l’enveja dels catalans, el que a mi em sembla fonamental és que, amb aquestes proposicions, Matas (per molt que ell no ho digui expressament) aconsegueix tres coses força remarcables: 1ª) Avança el PSOE per l’esquerra; 2ª) Deixa en mala posició aquest mateix partit perquè és molt probable que el govern de Rodríguez Zapatero no pugui acceptar la seva proposta; 3ª) Es desmarca del tremendisme de Rajoy, Acebes i Zaplana; i 4ª) Sense necessitat de criticar els seus companys de partit, actua com ho faria el líder d’una dreta avançada, d’una dreta que –i amb això tornem a Gramsci- opta per allò que és nou i es nega a morir juntament amb un model destinat a desaparèixer.
Josep Maria Quintana 