He de reconèixer la meva admiració durant molts anys pel primer ministre anglès Tony Blair tot i que no he compartit algunes importants decisions seves, com, per exemple, la de donar suport absolut als nord-americans en la invasió de l’Iraq. Tot i així, Blair m’ha semblat un líder intel•ligent, capaç i segur en la seva manera d’actuar. De fet, alguna cosa bona devia tenir un líder que ha guanyat tres eleccions seguides, cosa que mai no havia passat en el Laborisme anglès.
Això no obstant, molt em temo que el seu entercament pot acabar no sols amb la seva estrella, ans també pot dur el seu partit a l’oposició. De fet, la reacció que ha tingut després de perdre 319 regidors a les passades eleccions locals, així ho deixa entreveure. Blair, en lloc d’assumir el fracàs i deixar el camí lliure a Gordon Brawn, ha estructurat el govern de tal manera que tots els comentaristes entenen que ha posat Brawn en una mala posició. L’actitud cesarista que ha pres Blair no sembla, doncs, el millor camí per a sortir de la crisi, ans al contrari, sembla que el primer ministre prefereix més aviat morir matant que cercar una solució favorable als laboristes.
D’entrada, els signes de divisió interna són clars i als diputats rebels s’hi han afegit personatges com l’exministre Andrew Smith, que durant cinc anys va dirigir el ministeri de Treball i de Pensions.
No m’estranyaria, doncs, que dins el Labour es congriés un cop d’estat intern com el que va destronar Margaret Tatcher deu fer ja una vintena d’anys. Només així tal vegada podria estalviar-se una desfeta que, de mantenir-se l’actual estat de coses, amenaça de ser descomunal.
Josep Maria Quintana 