Quan vaig obrir Le Figaro el passat dissabte el cor em va fer un salt. A la pàgina setze, i com a culminació d’una sèrie d’articles publicats sobre “el coratge en política”, sèrie en la què havien participat Laurent Wolf, Pierre Milza, Alastair Campbell, Jean-Pierre Raffarin i Chantal Delsol, n’apareixia un de signat per José María Aznar. I dic que el cor em va fer un salt perquè l’article del nostre expresident tractava (com el meu comentari de fa uns dies) de la figura de Jean-François Revel. Concretament, el títol de l’article d’Aznar era el següent: “Mon courage politique, je l’ai puisé dans la lecture de Jean-François Revel” (Jo he extret el meu coratge polític de la lectura de Jean-François Revel).
Val a dir que jo no arribava a tant en el meu comentari, i a més reconeixia que el pensador francès els darrers anys de la seva vida activa havia evolucionat cap a posicions cada cop més neoliberals, per mi inacceptables, la qual cosa, però, no li treu una trajectòria intel•lectual brillant. Deia, a més, que s’havia equivocat (potser ens havíem equivocat gairebé tots) pel que fa a la durada del comunisme que, a diferència del que ell pronosticava en els seus darrers llibres, no va acabar engolint la democràcia tal com nosaltres l’entenem i la practiquem.
De tota manera, i després de llegir l’article d’Aznar, cal reconèixer que, tret d’algunes referències als seus èxits personals com a estadista (que no els discuteixo però que no tinc per què avaluar ni subscriure) la tesi que exposa és del tot assumible. Fa una defensa ferrenya del sistema democràtic i dels valors de la sobirania popular, així com també del valor que, en democràcia, implica saber defensar les pròpies idees tot fugint de les pressions de molt diferent procedència que sovint assetgen el polític. Ens movem, doncs, a nivell d’idees generals, la qual cosa m’empeny a dir que, si més no en el fons d’aquest article, entre el que Aznar pugui pensar i el que jo penso en aquest camp no hi ha manca de sintonia.
Josep Maria Quintana 