El darrer dia del passat mes d’abril, Le Monde duia la noticia de la mort del filòsof, periodista, i assagista Jean-François Revel en un hospital veí a la capital francesa.
La seva mort m’ha impactat perquè molts joves que teníem vocació de futurs intel·lectuals (hom no desespera mai d’arribar amunt, encara que la vida gairebé sempre s’encarrega de retallar les pròpies ambicions) havíem seguit l’obra de Revel.
Catalogat d’entrada com un pensador d’esquerra, dirigí les pàgines literàries de France Observateur de 1960 a 1963, i acabà sent una mena de bèstia negra per a l’esquerra. De fet, amb Pourquoi des philosophes? (1957) va atacar durament el marxisme, Heidegger i Lacan. Ravel va escriure obres de gran èxit editorial com Ni Marx ni Jésus, La Tentation totalitaire o Comment les démocraties finissent.
En aquesta darrera obra Revel raonava el perquè d’un fracàs anunciat de les democràcies mentre que creia que el sistema comunista cada cop aniria expandint-se més i més. Recordo molt bé la impressió que em féu aquest llibre (que, per cert, avui he estat cercant a la meva biblioteca i no he estat capaç de trobar-lo) quan afirmava que –cito de memòria- “la democràcia serà possiblement un parèntesi dins la història”. Sortosament sembla que va equivocar-se, si més no pel que fa al comunisme, un règim que, de joves, crèiem intocable i cridat a avançar per tot el món i que, pel que fa al de l’antiga URSS, s’ha dissolt de manera irreversible.
Revel opinava sobre tot allò que se li posés al davant (fou editorialista de L’Express durant molts anys) i contribuí poderosament a crear un estat d’opinió política. S’hi podia estar d’acord o en contra, però la prosa de Revel no deixava a ningú indiferent. En aquest sentit l’admiro i penso que ha estat un home de lletres força important per a la meva generació.
Josep Maria Quintana 